Connector biològic de la Serra de Ponent
Granollers
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Espai natural a l'oest del terme municipal, que s'estén des del límit municipal amb Canovelles, al barri de Can Gili, fins al Circuit de Catalunya al costat de Montmeló. Si s'observa des del nucli urbà, es reconeix darrera d'ella el cim de La Mola del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac i les muntanyes de Montserrat. La part nord-oest de la serra és la més muntanyosa: el tram que va des de Can Gili fins al Coll de la Manya, on els marges de la serra descansen a pocs metres de la línia de ferrocarril Barcelona-Puigcerdà. A mesura que s'avança cap al sud-oest, la serra va perdent alçada, fins a culminar en el Pla de Palou. Els principals cims són: 1, SANT NICOLAU (227m), sobre el bosc que rep el mateix nom, on s'alça la torre de can Casaca. 2, MIRADOR DE L'OLIVERA (219m), indret panoràmic on subsisteix una olivera aïllada. Es troba a 300 metres a l'est de la Font del Radium. 3, CAN MARÇAL, cim coronat per la masia així anomenada, pintada de color taronja i sensiblement visible des de tot Granollers. 4, CAN JANER (178 m) a l'est del bosc de can Ferran, on l'antiga masia s'ha convertit en restaurant. Al llarg de tota la Serra trobem abundants torrents, que només s'omplen d'aigua durant les pluges i que són abundants en vegetació. Els més conegut i estudiats són el torrent de la Font del Ràdium i el torrent de Sant Nicolau. Pròxim a la Serra trobem el riu Congost, que travessa pel centre de Granollers per avançar fins a Montmeló, on s'unirà al Tenes per formar el Riu Besòs. L'assentament de la ciutat als marges del riu va provocar la desaparició dels grans boscos que l'envoltàvem en temps passats. Les vies que recorren la serra de ponent contenen abundants masies que ens proporcionen un paisatge característic de zona rural. Algunes van ser abandonades, com ara can Rosselló i can Català. Una situació similar és la de Can Gordi, engolida pel polígon industrial proper al Circuit de Catalunya. No obstant, els pagesos i ramaders que viuen a les cases que es disseminen per aquest territori, continuen conreant els cultius i tenint cura del bestiar, així per exemple ocorre amb les masies de Can Nicolau i Can Ferran (ROMERO, 2000). Les muntanyes de ponent també alberguen alguns polígons industrials. A les faldes de la serra es troba el polígon Congost, Sant Julià i Circuit, ubicats al llarg del marge dret del riu Congost. En la carena, a les bandes de la carretera de Sabadell a Granollers C-155, es troben les indústries dels polígons Coll de la Manya i Font del Radium. L'ús del sòl predominant, deixat de la superfície industrialitzada i urbanitzada, és el cultiu, com a la serra de Llevant. A diferència d'aquesta, hi ha molta més superfície forestal (15%), ja que és la serra on trobem pràcticament la totalitat de boscos de Granollers, excepte el bosc de Can Mayol, situat a la banda de llevant. Tres punts d'interès patrimonial destaquen a la Serra: 1, la TORRE DE CAN CASACA, enlairada per sobra del bosc de Sant Nicolau, i que resulta visible al circular amb cotxe pel Coll de la Manya; 2, la FONT DEL RADIUM, espai carregat de tradició; 3, el ROC DE LA CREU de can Ferran, al costat de la masia del mateix nom. Respecte als camins es pot dir que el seu estat no es tan bo com a la serra de Llevant, on molts són transitables pels cotxes. Sovint es troben camins que s'acaben perdent o que són envaïts per algun conreu, sobretot a la zona nord de la serra pels voltants del bosc de Can Pagès. Els que uneixen els punts més importants de la serra són els següents: 1, CAMÍ DE CAN PUÇA-CAMÍ DE SANT NICOLAU, via paral·lela a la del tren Barcelona-Puigcerdà, que s'estenc des del final de la ronda sud direcció Barcelona fins a darrera de l'estació de ferrocarril Granollers-Canovelles;
(Continuació descripció) 2, CAMÍ DE LA FONT DEL RADIUM, que uneix el bosc de Sant Nicolau amb la font del Radium passant d'un vessant a l'altre de la serra pel costat del bosc de Sant Nicolau i del polígon industrial Font del Radium. En el punt més alt d'aquest trajecte, tenim una esplèndida panoràmica cap a l'est amb Granollers dins de la plana del Congost, i un altra cap a l'oest amb la Font del Radium i darrera la vall del Tenes; 3, CAMÍ DE L'ESCANYAT, emblemàtic en aquesta serra, a més de recordat per tothom per les dures pendents que s'han de salvar per arribar al cim de la carena, on la manca d'alè per respirar et deixar "escanyat". Malgrat la singularitat de l'origen del nom d'aquest camí, avui en dia es troba pràcticament desaparegut per la banda de Granollers, ja que continua cap a Lliçà d'Amunt on es troba en bon estat; 4, CAMÍ DE LLIÇÀ D'AMUNT, que surt des de la Verneda de Can Gili en direcció a Lliçà d'Amunt. Paral·lelament al camí, trobem a la banda dreta la carretera de Granollers a Lliçà d'Amunt BV-1432. A la banda esquerra, destaca una indústria fustera entre alguns camps erms. 5, CAMÍ NOU DE CAN CASACA. Els antics camins que arribaven fins a la masia, circulaven per l'interior i voltants del Bosc de Sant Nicolau. Actualment, aquests camins s'han substituït per aquest de nou que accedeix a la finca des de l'entrada al Polígon de la Font del Ràdium (sortida Coll de la Manya). Els marges del camí estan estabilitzats amb grans roques i protegits amb nombroses ginestes; 6, CAMÍ DE CAN GURI I CAMÍ DE CAN GENER, situats a la carena per sobre del Bosc de Can Many, aquests camins connecten l'àrea de la Font del Ràdium amb el Bosc de can Ferran. Als marges del camí trobem des de grans torres amb jardí, com ara can Many, fins a indústries disperses o cultius variats; 7, CAMÍ DE CAN FERRÀN. A partir de la masia de can Ferran surt un camí en direcció als boscos del sud de la serra, que finalitza en trobar els carrers d'un petit grup d'indústries; 8, CAMÍ DE CAN NINOU. En el punt en el que camí de can Ferran ha passat les indústries que es troben al seu costat, comença aquest camí que rep el nom de la masia que es troba al final del seu trajecte; 9, CAMÍ DE CAN RIBA. Unit al camí de can Ninou pel nord, passa pel costat de can Riba. En l'extrem sud hi ha un túnel per poder salvar la via interpolar dels accessos al circuit de Catalunya; 10, CAMÍ DE CAN RIBA DE LA SERRA, d'ús restringit. Es dirigeix cap a la masia del mateix nom des de la rotonda del final del Polígon Jordi Camp. Des de can Ribas surt un sender cap als boscos de can Gordi i can Català. 11, CAMÍ DE LA SERRA, situat a mig pendent de la serra de Sant Nicolau, uneix el polígon Jordi Camp amb el camí de can Gener que va cap al bosc de can Ferran. Hi ha 2 accessos al Polígon: pel final del camí de la Serra i abans pel camí de l'Esquella que surt des de la masia de mateix nom. A més, i respecte als espais naturals, destaquen 11 àrees boscoses, que resumidament es descriuen en direcció nord-sud: 1, BOSC DE SANT NICOLAU. S'arriba còmodament pel camí de Sant Nicolau, que surt a la dreta de la carretera que puja al Coll de la Manya. Constitueix el pas natural cap els cingles del Bertí i el Tenes cap el Nord i cap el Sud, forma pas cap a la Serra Litoral mitjançant el riu Congost. La xarxa de camins que recorre aquest territori una mica elevat, ofereix la possibilitat de realitzar nombrosos recorreguts on es pot gaudir de contrades d'interès des d'un punt de vista paisatgístic.
Història
Actualment els objectius bàsics de la protecció de l'entorn natural s'emmarquen en la conservació de la diversitat biològica. En aquest sentit, han adquirit solidesa i constatació empírica els conceptes com les teories de la biogeografia insular, de les metapoblacions, de població mínima viable, i entre d'altres també la relació perímetre/àrea d'un espai natural. Per tot això, organismes especialitzats i institucions conservacionistes han demanat l'aplicació d'aquestes bases teòriques a les polítiques territorials i ambientals. I, conservar la diversitat biològica no solament implica la preservació d'espais protegits, sinó també un nivell suficient d'interconnexió entre ells. Les principals iniciatives institucionals amb una incidència supranacional que recullen la necessitat d'aplicar polítiques de planificació i gestió de la conservació de la natura que contemplin la permeabilitat del territori i la connectivitat ecològica entre espais protegits són les següents: -Estratègia Mundial per a la Conservació (UICN, 1980). Manteniment dels processos ecològics essencials com a un dels tres objectius bàsics fortament interrelacionats. -Cuidem la terra: estratègia de viure de manera sostenible (UICN, 1992). És la segona Estratègia Mundial per a la Conservació, fa referència directa (acció 4.9) a la necessitat de garantir la connectivitat biològica. -Conveni de la Diversitat Biològica de la Cimera per a la Terra en la Conferència de las Nacions Unides per al Medi Ambient i el Desenvolupament (Nacions Unides, 1992). L'article 8è (punts c, d i e) fa referències indirectes a la necessitat de anar més enllà de la protecció d'àrees protegides i garantir-ne la connectivitat. -L'Estratègia Global per la Biodiversitat (Institut de Recursos Mundials et al., 1992). Necessitat d'enfortir les àrees protegides, entre altres aplicant criteris per a garantir la connectivitat biològica (capítol VIII). -Programa de la Comunitat Econòmica sobre Política i Acció en relació al Medi Ambient i el Desenvolupament sostenible: Cap a un desenvolupament sostenible (Direcció General XI, 1992). Creació d'una xarxa europea coherent d'espais protegits i l'establiment de criteris per a la identificació dels hàbitats, zones perifèriques de protecció i corredors migratoris. -Estratègia paneuropea per a la diversitat biològica i paisatgística (Consell d'Europa, 1996). Primera iniciativa europea, necessitat de garantir la connectivitat dels sistemes naturals. -Sobre una estratègia de la Comunitat Europea en Matèria de Biodiversitat (Comissió de les Comunitats Europees, 1998). Tema 1: Conservació i ús sostenible de la diversitat biològica assegura la necessitat d'incidir sobre la conservació i l'ús sostenible de la biodiversitat en el territori situat fora de les zones protegides. Un dels instruments ha de ser l'establiment de criteris de connectivitat en la planificació de l'entorn natural. -Estratègia Española para la Conservación y usos sostenible de la diversidad biològica (Dirección General de Conservación de la Naturaleza, 1999). En consonància amb els objectius de l'estratègia europea. Esment a la part introductòria, quan defineix els principis, i en l'apartat de mesures de conservació in situ de les espècies fa una referència clara a la necessitat de garantir la connectivitat. A Catalunya, el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) configura actualment el disseny del sistema d'espais protegits sobre la base d'unitats discretes que formen una estructura territorial discontínua. El PEIN assenyala la importància i la necessitat de cercar la connectivitat ecològica, i fins i tot, la continuïtat física, esdevenint una autèntica xarxa ecològica. En aquest sentit, i en compliment de la resolució 552/V del Parlament de Catalunya, el Departament de Medi Ambient ha elaborat les Directrius estratègiques per al manteniment de les connexions ecològiques i paisatgístiques entre els espais protegits.
Bibliografia
BOSCH, R. (2000a). Anàlisi de la connectivitat entre Collserola i Sant Llorenç del Munt. Manuscrit. BOSCH, R. (2000b). Elements per a la formulació d'unes directrius territorials de connectivitat ecològica al Vallès. Direcció General de Patrimoni Natural i Medi Físic. Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya. DIEGO, F.; MARTÏN, J.; RIBAS, J. (1994). Connexions biològiques entre els espais d'interès natural del Vallès. Criteris de conservació. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient. Direcció General de Patrimoni Natural i Medi físic. Manuscrit. ROMERO, F. Xavier et al. (2000) Turisme naturalista. Granollers: Taller d'Ocupació "la Font". Document mecanografiat. MAYOR, X., TERRADES G. (1999). Connectivitat biològica i Pla d'espais d'interès natural: Diagnosi general (etapa 1). Direcció General de Patrimoni Natural i Medi Físic. Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya. MAYOR, X. (2000). Delimitació dels espais de connexió biològica entre les serres de Sant Llorenç del Munt i de Collserola. Direcció General de Patrimoni Natural i Medi Físic. Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya.
