Conjunt del castell de Tona

Tona

L’ocupació del pla es remunta a la prehistòria recent (1500-700 aC), hi ha indicis d’ocupació ibèrica (V-III aC) i posteriorment romana (III-I aC). La troballa de fragments d’un sarcòfag del segle V dC apuntaria la possibilitat que ja hi hagués un edifici dedicat al culte cristià.

El Castell de Tona i l’església de Sant Andreu, es documenten l’any 888, quan el bisbe Gotmar acudí al castell de Tona del comtat d’Osona a consagrar l’església de Sant Andreu que havien construït els il·lustres barons: Àlvar, prevere, Recared, prevere, Centuri, Bera, El·la i Gal·leni amb tots els homes que vivien al castell de Tona, que dotaren el temple de llibres i dels objectes litúrgics necessaris per al culte, i béns territorials per a subvenir les necessitats dels sacerdots que en tinguessin cura. El bisbe donà una casa situada al costat de l’església, i els delmes i primícies del terme del castell.

El castell de Tona estenia el seu terme jurisdiccional per l’actual terme municipal de Tona i una part del de Collsuspina, que comprenia el terme parroquial de Sant Cugat de Gavadons (DD.AA, 1986).

Al pla del castell han estat excavats bàsicament tres elements: la torre, l’església i el dipòsit d’aigües. La torre va ser excavada per Felip Vall el maig de 1972, tant a l’interior com a l’exterior. També va ser parcialment excavada durant les obres de restauració i consolidació de l’any 2003, obra sufragada per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Tona.

La intervenció arqueològica paral·lela a la restauració de la torre, va permetre identificar diverses etapes constructives, encara que les datacions no siguin absolutes, es pressuposen aquestes etapes hipotètiques: la torre és del segles IX o X;  al segle XIV es devia refer el pis superior; i als segle XVI-XVIII s’hi construí una teulada de teules. En l’excavació de la façana sud-est van aparèixer estructures que podrien ser l’anomenada sala vella, que esmenta el document de 1377, adossada a la torre.

Les excavacions arqueològiques de l‘església de Sant Andreu fetes als anys vuitanta del segle XX van permetre documentar diverses fases constructives: 1-prerromànica (s. IX i X), 2-romànica (s. XI), 3-(s. XIII), 5- (s. XV), 6-barroca (1686 i 1723) i 7-la restauració practicada en el segle XX.

El dipòsit o aljub d’aigua va ser excavat també per Felip Vall els anys 1985-86, que va confirmar la seva funció com a dipòsit d’aigua fins a l’època moderna, però no es va poder datar l’estructura, ja que no s’excavà per sota del paviment impermeabilitzat del dipòsit (FONT, MESTRES, PUIGFERRAT, 2004).

L'any 1848, durant la segona guerra carlina, l'exèrcit va triar el campanar de l'església de Sant Andreu del Castell per construir una de les torres de telegrafia òptica  de la línia de Barcelona a Vic. Tres  anys després l’església es fortificà per tal de protegir el telègraf. Per facilitar la comunicació entre Barcelona i la resta del país, el cap de les tropes liberals a Catalunya, el capità general Manuel Gutiérrez de la Concha, marquès del Duero, havia projectat la creació d’una xarxa de telegrafia òptica militar. Des del castell, els telegrafistes es comunicaven, per una banda, amb el campanar de l'església de la Pietat de Vic i, per l'altra, amb una torre que es va construir al castell d'Esparreguera, prop de Centelles, dins del terme municipal de Seva. L'aparell devia restar al campanar fins l'any 1862, quan la xarxa de telegrafia òptica militar de Catalunya va ser desmantellada. La documentació conservada al fons de la Comandància d'Enginyers de Barcelona demostra que, a banda de l’existència de la torre de telegrafia al campanar de  l'església, va existir un destacament militar que vivia al costat, a cal Campaner (l'antiga rectoria). Aquest edifici es va abandonar el 1929 i va acabar en ruïnes. Avui ja no existeix. (CAMPRUBÍ, 2019)