Torre del Castell

Tona

El castell de Tona estenia el seu terme jurisdiccional per l’actual terme municipal de Tona i una part del de Collsuspina, que comprenia el terme parroquial de Sant Cugat de Gavadons.

Tot i que la torre original s’ha atribuït tradicionalment al segle X o XI, el Castell de Tona, juntament a l’església de Sant Andreu, es documenten abans, l’any 888, quan el bisbe Gotmar acudí al castell de Tona del comtat d’Osona a consagrar l’església de Sant Andreu que havien construït els il·lustres barons: Àlvar, prevere, Recared, prevere, Centuri, Bera, El·la i Gal·leni amb tots els homes que vivien al castell de Tona, que dotaren el temple de llibres i dels objectes litúrgics necessaris per al culte, i béns territorials per a subvenir les necessitats dels sacerdots que en tinguessin cura. El bisbe donà una casa situada al costat de l’església, i els delmes i primícies del terme del castell  (DDAA, 1986).

A causa de la seva situació i textura s’havia especulat amb la possibilitat que la torre fos d’origen romana, hipòtesi que no s’ha pogut demostrar. De forma generalitzada, els diferents estudiosos d’aquest espai, han determinat que la torre és una construcció medieval dels segles X o XI. No obstant això, interpretacions més recent atribueixen l’estructura a un moment anterior al segle X. Així per exemple, Jordi Bolòs situa la construcció cap a l’any 900 o abans, i considera la fortificació com un dels castells medievals més antics de Catalunya. Aquest autor reconeix influències el món musulmà en les característiques arquitectòniques de la torre (FONT, MESTRES, PUIGFERRAT, 2004).

A l’Arxiu Episcopal de Vic es va localitzar la descripció més antiga del castell, un document de 1377, el qual relata com el veguer de Vic i Osona, un notari i diversos caps de casa del terme, inspeccionen el 18 de juny el castell de Tona, el veguer ordenà refer-lo i abastar-lo d’armes i viandes. Aquest fet es produïa i en el context de l’amenaça de les companyies franceses del duc d’Anjou d’entrar a Catalunya. Segons aquest document, a banda de la torre, hi havia  també una sala, un mur de tancament amb merlets i un portal, i un segon fortificat al sud-oest del pla del Castell, sobre Santa Maria del Barri (l’actual ermita de Lurdes). Durant la Guerra Civil del segle XV, el castell encara era una fortalesa en ús custodiada per combatre els partidaris del rei Joan II (FONT, MESTRES, PUIGFERRAT, 2004).

L’edifici medieval va ser excavat per Felip Vall el maig de 1972, tant a l’interior com a l’exterior.

Pel que fa a les estructures, l’excavació va permetre veure el tipus de fonaments: mentre per la part externa la paret segueix recta fins al basament, a l’interior hi ha un eixamplament del mur de 10 cm a una profunditat de 60 cm, la qual cosa continua de manera regular fins a l’assentament de la torre sobre la marga irregular.

Quant a l'estratigrafia, hom podia diferenciar dos nivells: un primer que devia anar del sòl fins a 0,75 m de profunditat, força remogut per anteriors excavacions furtives; i un segon estrat, que anava de 0,75 fins a la marga, ja molt més uniforme que el primer.

El primer estrat, mal que remogut, era força fèrtil, ja que donà vidres molt fragmentats, ceràmica baixmedieval, restes de carbons, així com una gran quantitat de carreus caiguts de la part ensorrada de la paret i de l’entrada (DDAA, 1986).

L'any 2003 es dugué a terme una intervenció de restauració i consolidació de la torre del Castell de Tona, únic element que es manté dempeus d'aquesta construcció. El monument presentava un estat de degradació molt avançat. L’arquitecte municipal, Josep Maria Claparols i Pericas, fou l’autor del projecte adjudicat a Actium Patrimoni cultural SL. La intervenció arqueològica fou feta per Josep Font i Imma Mestres. La consolidació i restauració fou realitzada per l’empresa Gamarra & Garcia, i la construcció per Teragui Constructors SL. El finançament dels treballs van anar a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de L’Ajuntament de Tona. L’objectiu de la restauració i consolidació va ser garantir la perduració de la torre, adequant-la a una correcta comprensió arquitectònica i històrica. Les tasques més importants van ser la recuperació del pis superior amb la consolidació de la volta i el paviment de llosetes; la recuperació parcial de la volumetria (la restauració dels esvorancs del parament, especialment les façanes de migdia i llevant, i la reconstrucció de les parets superiors fins a l’alçada màxima conservada) (FONT, MESTRES, PUIGFERRAT, 2004).

La intervenció arqueològica paral·lela va permetre identificar diverses etapes constructives, encara que les datacions no siguin absolutes, es pressuposen aquestes etapes hipotètiques: la torre és del segles IX o X; al segle XIV es devia refer el pis superior; i als segle XVI-XVIII s’hi construí una teulada de teules. En l’excavació de la façana sud-est van aparèixer estructures que podrien ser l’anomenada sala vella, que esmenta el document de 1377, adossada a la torre (FONT, MESTRES, PUIGFERRAT, 2004).