Cementiri Municipal / Cementiri Nou

Granollers

Com en totes les viles, el primer emplaçament del cementiri fou al costat de l’església parroquial. En les diverses excavacions arqueològiques que s’han practicat en aquesta zona han aparegut un bon nombre de sepultures; les més antigues datades en època alt-medieval.

Posteriorment, el cementiri es traslladà a la vora del convent dels Caputxins, al carrer Vinyamata i ocupant una mica de l’actual Parc Torres Villà. Consistia en un clos quadrat, amb xiprers arrenglerats tot al voltant i altres que feien una creu, amb una placeta al mig, on hi havia un  obelisc. A l'esquerra del tancat hi havia una capella amb una grossa imatge del Crist (GARRELL, 1960). Aquest cementiri es va tancar l'any 1894, quan es va inaugurar l’actual.

A finals del segle  XIX i principis XX els serveis i equipaments públics de Granollers van experimentar grans millores. S’introduí l'enllumenat de petroli (1872), substituït després pel de gas (1881), s’habilità l’oficina de Correus i Telègrafs (abans de 1885), l'Escorxador Municipal (1876), el cos de Bombers (1878) i la nova estació del Nord (1886). Pel que fa al cementiri, seguint les idees higienistes i il·lustrades al llarg del segle XIX es van promulgar diverses lleis que obligaven els ajuntaments a treure els llocs d’enterament de dins de les ciutats per evitar contagis. Així, el 1894 es va inaugurar el nou cementiri, situat a l’indret conegut com el Ramassar, un emplaçament que quedava força distanciat del nucli urbà.

Per la Festa Major de 1890 s’havia col·locat la primera pedra del nou equipament, que es va inaugurar per la Festa Major de 1894, juntament amb els nous cotxes del servei funerari. Per a l’ocasió es va organitzar una gran cercavila des de la Plaça Gran fins el Cementiri. També es va pagar l'enterrament al primer veí de la vila que va tenir la "sort de morir després de feta la presa de possessió del cementiri", segons deia un ban oficial de l'Ajuntament (CRUZ, 1993). No cal dir que es tracta d’una celebració ben singular. El granollerí que va tenir el dubtós honor d’aquest premi fou Ramon Marimon i Molins. Ho recorda una inscripció en el seu nínxol, el 173, feta per l’ajuntament en el centenari de la seva mort.

L’autor Amador Garrell, en el seu llibre “Granollers, vila oberta” recorda alguns dels costums associats als rituals funeraris: Abans el taüt era portat a pes de braços i era entrat a l'església, on es cantava l'absolta "in corporis". Després, una disposició ministerial establí que a les esglésies sols podien entrar-hi els familiars del finat i el seguiment del dol. D'ençà de l'any 1894, els difunts foren duts en cotxe de cavalls al cementiri, i des del 1924 s’hi portaven en automòbil. El primer que gaudí d'aquesta millora fou Quirze Massana, que fou popular pastisser i "barman", a qui tothom coneixia més per En "Quirico".

Una vegada inaugurat el nou cementiri, el seguici arribava a la carretera de Cardedeu, a tocar de la via del carril; més tard, el dol s'acomiadava més avall, en el Casalot, davant d'una capella dedicada a la verge de Montserrat que hi havia prop de can Guidons. Quan el que havia mort era un jove o una noia, era costum que els seus amics i companys de treball anessin a l'enterrament amb atxes de cera i formaven doble renglera als costats del cotxe funerari; després, aquest seguici anava davant del cotxe fins que va desaparèixer el costum. També, quan moria un soci del Cor, els components de la societat anaven a l'enterrament amb llurs barretines vermelles posades damunt de l'espatlla, eren presidits per l'estendard i els acompanyava una orquestra, que interpretava marxes fúnebres (la de Chopin, perquè no en tenien d'altra); i si el finat era soci del casino o d'altres societats, hi anaven els conserges d'aquestes, amb les ensenyes corresponents (GARRELL, 1960).