Estiueig

Caldes d'Estrac

Caldes d'Estrac és considerada una de les primeres viles catalanes on va néixer l'estiueig. Varis són els elements que propiciaren el naixement d'aquest moviment social: el gaudi de les aigües termals, la platja, un clima agradable i la comunicació amb Barcelona per tren des de mitjan segle XIX, que simbolitzava el progrés de tota una època. El Colón ha de ser considerat el buc insígnia de l'estiueig a Caldes, no només per haver estar la primera construcció (1881) orientada a aquesta finalitat, sinó també perquè al llarg dels anys ha marcat la direcció en que s'ha mogut l'estiueig a la vila. La primera onada d'estiuejants s'estableix als carrers de Callao i de Santa Teresa, a prop de la façana marítima, a finals del segle XIX, coexistint les cases dels pescadors amb les dels estiuejants. La segona onada es fa seu el Passeig dels Anglesos que, en un primer moment, no és més que el lloc on s'estableixen els pavellons de mar (és a dir, la part posterior del carrer de la Ciutat de La Paz), però que aviat agafa personalitat pròpia. Símbol d'això és el canvi d'orientació dels Banys Colón, que trasllada la seva façana principal de cara a la mar per a posar-se en paral·lel al nou Passeig. Ja en aquell moment la capella de la Mare de Déu del Carme, situada davant de l'estació de tren, s'ha convertit en l'església dels estiuejants, en contraposició del temple parroquial del nucli antic. Si els primers forasters eren exclusivament de Barcelona, la segona onada porta també fabricants tèxtils de comarques enriquits gràcies a la Primera Guerra Mundial. Es crea la Sociedad Playas de Cataluña, S.A. amb l'objectiu de promocionar la vinguda de forasters a la vila. És el moment del Flecha de Oro, tren directe que unia directament Barcelona amb Caldes d'Estrac; de la construcció de les grans residències; del Country-Club, parc d'esports amb tennis, criquet i tir; i de, fins i tot, l'existència d'un aeròdrom a la Pineda de les Ànimes. És, en definitiva, el moment del Colón, convertit en casino, que es nodreix de l'estil ociós de viure de la classe adinerada del moment. A part del Colón, a Caldes hi ha quatre fondes o hostals més: Can Vidal, la Fonda Borràs, l'Hostal Hispano-Alemán (actual Caldes d'Estrac) i el Restaurant Providència. La dictadura del general Primo de Rivera prohibeix el joc, però el prestigi de Caldes com a lloc d'estiueig i el prestigi social està ja consolidat. La vila s'ha convertit en un municipi receptor d'un tipus de gent àvid de mostrar en públic signes externs d'ostentació econòmica; es tracta del nou ric delerós d'exhibir-se. Alhora, els caldencs es converteixen en els seus servidors, treballant com a masovers i jardiners. Casar-se amb un foraster és inversemblant, el màxim que pot aspirar un caldenc és casar-se amb la minyona o el xofer dels estiuejants. Jaime Gil de Biedma defineix aquesta època, que durarà des de 1924 a 1950, com la "edad de la pérgola y el tenis", i també de la consolidació dels banys de mar i prendre el sol des de que Coco Chanel posà de moda lluir la pell bruna. El període de la guerra civil (1936-1939), si bé significà un parèntesi en la presència d'estiuejants a Caldes, no significà un decaïment total. Així doncs, no deixa de ser simptomàtic que fos el municipi escollit per instal·lar les delegacions internacionals que fugien dels bombardejos que patia Barcelona. Les grans residències havien quedat buides, per la por que tenien els seus propietaris de patir atacs per part de grups incontrolats. Lluís Grau Molist fa una interessant comparació entre Caldes d'Estrac i Vichy, dues localitats termals que en temps de guerra van haver de jugar un important paper polític. Després del conflicte, els propietaris tornaren a casa seva i recuperaren la seva vida habitual. Els forts temporals de la dècada dels quaranta provocaren la construcció d'espigons, que canviaren durant anys la fesomia de la platja.