Cova del Lladre

Navàs

En un principi aquest tipus de coves van ser associades a l'època prehistòrica i al megalitisme, però sense gaire fonament. Treballs més recents tendeixen a identificar-les amb eremitoris utilitzats pels primers anacoretes en època alt-medieval, els quals seguien els corrents de l'eremitisme vingut d'Orient. Això no exclou que algunes de les coves utilitzades per aquests anacoretes fossin preexistents. Tanmateix, la casuística sembla força variada i no totes les coves es poden enquadrar en una mateixa tipificació.

En una zona relativament propera hi ha diversos casos de coves de fornots. A Navàs trobem la cova de fornot prop de cal Sastre i la Cova de fornot de la Soleia; a Sant Mateu de Bages, el Roc Foradat de cal Milhomes, i també hi ha una cova similar al municipi veí de Viver i Serrateix. Entre tots aquests casos, la Cova del Lladre és la que té uns indicis més clars que apunten a la possibilitat del seu ús com a eremitori alt-medieval. Això és perquè, tal com hem dit, es troba a la falda d’una muntanya que als seus peus té les ruïnes de l’església romànica de Sant Pere de l’Alou, així com restes d’un jaciment d’època ibèrica i romana que va tenir pervivència en època tardo-antiga, i també trobem per aquesta zona propera un bon nombre de tombes alt-medievals excavades a la roca, incloent-hi un grup de tombes antropomorfes que es situen ja en terme municipal de Viver i Serrateix. Una hipòtesi suggerent és que vora l’església de Sant Pere hagués existit un nucli eremític que podria ser anterior a la mateixa església i de tradició força antiga. Cal dir que uns 2,5 km al sud, al pla de les Esglésies, l’historiador Josep M. Badia considera que al segle X hi havia quatre nuclis dispersos amb esglésies que feien vida eremítica. Per això el lloc es coneixia amb el nom d’Ecclesias Clavatas (esglésies clavades o enclavament amb esglésies) i ja consta així en la documentació el segle X. Això indicaria que a la zona hi havia una certa tradició en aquest sentit. Aquestes possibles capelles eremítiques, que després s’haurien agrupat a Santa Maria de les Esglésies, depenien del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Segons sembla, existia una certa rivalitat entre la zona dominada per aquest monestir i les possessions properes del monestir de Ripoll, que eren Sant Cugat i Sant Pere de l’Alou, i és versemblant suposar que a l’entorn d’aquestes últimes s’hi hagués desenvolupat també una pràctica eremítica. Creiem que tots aquests factors avalen, encara que de manera indirecta, la hipòtesi que la Cova del Lladre era un eremitori alt-medieval.

Un altre cas de cova de fornot que ha estat ben estudiat és el Roc Foradat de Cal Pepa (Aguilar de Segarra). L’excavació arqueològica que s’hi va practicar va concloure que podria haver tingut un ús domèstic d’època baix-medieval relacionat amb una construcció adossada. Tanmateix, aquest cas no sembla que tingui gaires semblances amb la Cova del Lladre.