Església de Sant Pere de l’Alou o del Racó

Navàs

Ja hem dit que al Pla de Sant Pere s’hi ha identificat un jaciment d’època ibèrica i romana que sembla força important, tot i que només se’n coneguin troballes superficials. Tindria una pervivència fins època tardo-romana i podria enllaçar amb les nombroses restes alt-medievals que també es troben a la zona.

Per la seva tipologia, l’església pot considerar-se una construcció del segle XII. És esmentada per primera vegada en un document de l’any 1293 com a Sant Pere de l’Alou. Sembla que no hauria passat de capella rural, que depenia de Sant Cugat del Racó. Segons Josep M. Badia, no és correcte que hagués format part del terme del castell de Castelladral, tal com afirmen alguns autors (BENET, 1984: 346-347), sinó que Sant Cugat i Sant Pere formaven part d’una senyoria o demarcació territorial sota el domini del monestir de Ripoll. En la Catalunya romànica (BENET, 1984: 346-347) també es diu, erròniament, que el topònim de l’Alou li vindria per formar part de l’alou d’Ecclesias Clavatas, però segons Josep M. Badia aquest alou era situat a la zona de Taurons i no té res a veure amb l’església de Sant Pere.

Així mateix, en el plafó explicatiu situat al costat de les ruïnes es diu que a la zona hi havia hagut un monestir visigòtic, una informació que tampoc és correcta. Popularment, es creu que a la zona del Pla de Sant Pere hi havia un convent, que es situa uns 300 m a l’est de la masia de la Sala, en un lloc on hi ha unes escales picades a la roca prop d’un trull, però d’aquest suposat monestir o convent no n’hi ha cap evidència. El que sí que hi ha molt a prop de l’església és un probable eremitori d’època alt-medieval conegut amb el nom de Cova del Lladre. És una de les anomenades coves de fornot, perquè estan excavades a la roca i tenen la forma d’un forn de pa. En aquest cas es troba a mitja costa del Puigmassó, que és la muntanya que s’aixeca al costat de ponent. Per tant, és una hipòtesi suggerent que vora la primitiva església hagués existit un nucli eremític que podria ser anterior a l’església i de tradició força antiga ja que, com hem dit, a la zona hi ha documentades restes tardo-romanes i alt-medievals. Cal dir, a més, que uns 2,5 km al sud, al pla de les Esglésies, Josep M. Badia considera que al segle X hi havia hagut quatre nuclis dispersos amb esglésies que feien vida eremítica. Segons aquest autor, eren les Ecclesias Clavatas (enclavament amb esglésies), que no s’han de confondre amb l’alou d’Ecclesias Clavatas, situat més a l’oest. Això indicaria que a la zona hi havia una certa tradició eremítica i reforçaria la hipòtesi d’un eremitori prop de Sant Pere.

A finals del segle XIX la capella de Sant Pere es trobava en mal estat, i fou aleshores quan, pel que sembla, es va desmuntar per aprofitar-ne pedres en una construcció de la masia propera de la Sala, que era una masoveria del Soler. En aquest moment va coincidir també que es construí una capella a la masia del Soler amb la mateixa advocació de Sant Pere i que, en certa manera, va substituir el culte de l’antiga. Segons Josep M. Badia, que ha estudiat documentació de l’arxiu de la parròquia de Sant Cugat del Racó, en data de 21 de març de 1862 el Bisbe de Vic exposava que “se halla instruido e ultimado en esta Curia eclesiástica el expediente sobre erección de capilla pública en el manso Soler, hoy dia propiedad de D. Pascual Soler, sito en la parroquia de Salou”. I també que li consta que “se halla concluida la fábrica de la mencionada Capilla, bendecida y dedicada en honor de S. Pedro” (Notes Inèdites: BADIA, 2015).