Casa dels Tagamanent

Granollers

Per la seva tipologia, sembla que aquest casal gòtic hauria estat construït als segles XV o XVI. En un principi pertanyia als Tagamanent, una família feudal originària del castell de Tagamanent (al Vallès oriental). Al mateix segle XV la filla hereva dels Tagamanent, Isabel de Tagamanent i de Palou, es casà amb Joan de Montbui. El seu hereu fou Joan de Montbui i de Tagamanent, que va tenir un paper rellevant durant la Guerra Civil catalana que va tenir lloc en aquest segle. Es va decantar del bàndol de la Generalitat, que estava en guerra contra el rei Joan II. La Generalitat proclamà comte de Barcelona i rei d'Aragó a Pere IV, fill del rei de Portugal i conegut com a Conestable de Portugal. Envoltat d’altres nobles fidels catalans i portuguesos, el rei Pere va morir de tisi el 29 de juny de 1466, precisament al palau de Joan de Montbui, a Granollers. Per això en alguns llocs aquest casal també s’ha anomenat casa del Conestable. Posteriorment el seguici de nobles va acompanyar el fèretre reial fins a Santa Maria del Mar, a Barcelona.

Més tard, els Montbui van entroncar amb els Rocabertí, un altre dels llinatges nobles catalans més destacats, en aquest cas originaris de l’Empordà. Per això l’escut dels Rocabertí apareix al finestral principal de la casa. I a mitjans del segle XVII van emparentar-se amb els Pinós, un altre llinatge noble destacat.  Dels nou fills d’aquest matrimoni en van destacar dos: Miquel i Josep, per la seva intervenció en la vida política, social i econòmica de finals del segle XVII i principis del XVIII. Especialment, per la seva vinculació a la Guerra de Successió com a defensors de la causa austriacista. L’any 1710, Miquel de Pinós i Rocabertí, davant la falta d’efectius per a les tropes, va demanar que la vila de Granollers contribuís a la causa amb 50 homes. A canvi, s’atorgaria als voluntaris fadrins agremiats el dret a rebre el grau de mestre. Per la seva banda, Josep Galceran de Pinós i Rocabertí, com a delegat del Consell de Barcelona, va anar a rebre Felip V a Martorell, qui li va atorgar el títol de marquès de Barberà (1702). Posteriorment, però, es va convertir en acèrrim defensor dels austriacistes. Durant el setge final de l’Onze de Setembre de 1714 fou un dels portadors de la bandera de Santa Eulàlia, que es va treure per donar ànims als assetjats. Acabada la guerra, va ser deportat i va morir fora de Catalunya (Cantarell: plafó informatiu).

Des del punt de vista arquitectònic, en els últims dos segles el casal ha sofert greus danys i múltiples reformes. A començaments del segle XIX, una part fou enderrocada per a construir una casa moderna. El 1886 es va reedificar la façana (expedient d’obra 879, caixa 3). El 1908 l’arquitecte Joaquim Manuel Raspall i Mayol hi va fer alguna intervenció de reforma de la façana (expedient d’obra 31, caixa 13). El 1910 s’hi va col·locar un rètol i portes de ferro al portal, i s’hi va obrir una finestra de 0,60 m d’ample per 2 m d’alçada (expedient núm. 53, caixa 14). Uns anys més tard, el 1940, l’Ajuntament va donar permís per derruir la part oriental de la casa i les finestres de pedra foren venudes al propietari de Can Many. Al seu lloc s’hi construí un altre edifici modern (fitxa IPA 28992). Això va causar gran indignació entre els cercles d’estudiosos i amants del patrimoni. El 1956 es va eixamplar el portal d’entrada (caixa 122, expedient núm. 35). El 1958 es va eixamplar l’aparador d’una botiga. El 1961 s’amplià mig metre el finestral existent i se’n va reforçar la llinda (expedient d’obra 56, caixa 153). El 1966 es va fer més estreta la façana (1,05 m a un costat i 1,25 m a l’altre), es va substituir la porta d’entrada a la botiga per una finestra àmplia i s’hi va afegir un pis (expedient d’obra 2584, caixa 207).

Més recentment, entre 1980 i 1981, l’edifici es va restaurar segons projecte de Joan Valls i Ribas. El 1986 es va habilitar la planta baixa com a adrogueria (expedient 609/1986).