L’eix format pels carrers de Santa Elisabet i de Corró es corresponen amb el traçat del camí Ral de Barcelona a Vic en el seu traçat al nord de la vila, i aquest camí té com a precedent una via romana.
En un estudi de topografia històrica de Granollers (PANCORBO et alii, 2006: 88) es planteja la hipòtesi que, almenys en època romana, aquesta via tenia un traçat lleugerament diferent, i que el tram septentrional corresponia no tant al carrer del Corró com al carrer Catalunya, on s’han localitzat la majoria de les traces de la necròpolis d’època romana. Segons aquesta hipòtesi, a partir de mitjan del segle XI s’hauria creat una zona de creixement urbà en direcció nord i hauria estat aleshores quan s’hauria produït un desplaçament del tram septentrional del camí ral, conformant-se el carrer del Corró. A començament del segle XIV aquest nou traçat ja estava consolidat, ja que s’hi va emplaçar l’Hospital, fora muralles tal com era habitual.
La primera referència documental del carrer de Corró és de 1439. El portal de Corró estava situat al punt de transició entre els carrers de Santa Elisabet i de Corró. L’any 1556 el Consell de la ciutat va autoritzar la construcció de la capella de Sant Antoni, i una mica més tard (1562) l’antic portal de Corró es va enderrocar per construir-ne un altre de més ample.
Al llarg del segle XVI el carrer de Corró va constituir un dels principals pols de desenvolupament de Granollers, igual que ho va ser (al sector de migdia) el carrer Barcelona. Així van sorgir els dos principals ravals, formats a redós del camí Ral. Possiblement el raval del carrer de Corró es va desenvolupar una mica més tard. Tot i això, al primer terç del segle XIV ja s’havia desenvolupat la urbanització del primer tram del carrer en estreta vinculació amb la construcció de l’Hospital dels pobres de Granollers, que va anar acompanyat d’un seguit d’operacions de promoció pública. Al llarg dels segles XVI i XVII es va continuar la urbanització de la zona al nord de l’hospital, en aquest cas amb protagonisme de la promoció privada (PANCORBO, 2006: 88).
A llarg del segle XIX i, sobretot, a partir del tombant de segle XX moltes edificacions tradicionals, també les que formaven part del nucli antic, van ser objecte d’un procés de reforma o substitució.
