Les primeres dades de població del municipi de Dosrius són de mitjans del segle XIV. Així doncs, en el fogatge de l'any 1358 hi consten 39 focs per a Dosrius i Canyamars. Posteriorment, en el fogatge dels anys 1365-70 hi ha 53 focs i en el de l'any 1378, 47 focs. A finals del segle XV, en el fogatge de l'any 1497, es comptabilitzen 30 focs per Dosrius i Canyamars. L'església parroquial està documentada des de l'any 1324 i, pel que fa a les primeres masies, que en aquell moment eren disperses, també es documenten a partir dels segles XIV-XV. Pel fogatge de l'any 1553 tenim notícia de més cases i masies. Entre els segles XVII i XVIII, l'aparició de masies disperses continua, tot i que també es va formant una sagrera a la banda de migdia de l'església parroquial (la Barberia, can Pifanyo, can Llibre del carrer). A mitjans del segle XIX, els carrers del voltant del temple ja estan conformats (carrer de Sant Esteve i carrer de Sant Josep). En un llibre de registre de retolació de carrers i numeració de cases del quinquenni 1860-1865, dins del veïnat de l'Església de Canyamars, hi consten catorze edificis i setanta quatre habitants. Posteriorment, entre finals del segle XIX i principis del XX, el creixement del nucli urbà de Canyamars es dispara per la construcció de la carretera B-5101 (1914-1917) i l'increment de l'estiueig relacionat amb la salut. A mitjans del XX, la creació de l'empresa Manufactures Canyamars, situada a l'extrem sud-est del casc antic, i el naixement dels habitatges de segona residència incrementen el perímetre (camí de la Creueta, camí del Pou del Glaç i el primer tram del carrer Major, entre les cases de ca la Sèbia i ca la Miguelita i el camí del Pou del Glaç). L'any 1972 s'incorpora la plaça de la Germandat de Sant Josep (a l'extrem de ponent del casc antic).
