En un document de 1515 es fa referència a un carrer Nou, però aquest tenia una ubicació diferent de l’actual, ja que estava situat a l’interior del recinte emmurallat. Al sud de la vila medieval es va crear el raval al voltant del carrer Barcelona, desenvolupat sobretot a partir del segle XVI. D’altra banda, al segle XVII ja hi ha documentat el carrer Nou, fet que indicaria que en aquesta època havia començat una urbanització, encara que incipient, a l’exterior sud de la muralla.
Cap a la segona meitat del segle XIX, més enllà dels ravals existents, va prendre cos l’eixample granollerí. Fins 1880 les edificacions s'estenien al sud pel carrer de Ricomà fins a la Creu de Palou; al nord fins la plaça de la Muntanya entorn a la fàbrica de la Font, i a Llevant entre el carrer Barcelona i l'estació vella de França. Les línies paral·leles al nord i al sud s'iniciaren el 1862-63 amb la construcció de la fàbrica de Can Piñol i les primeres cases del carrer d'en Prim, i el 1866 es projectà el carrer de Ricomà, obert el 1872. És d’aquesta època que daten la majoria de les cases actuals del carrer Nou.
La major part d'edificis d'aquest carrer són del segle XIX o principis del XX. En el cas d'aquesta casa, fou construïda l'any 1930 (segons informa la inscripció del rellotge de sol), seguint una estètica més o menys noucentista. Als baixos hi havia (i encara hi és) la llibreria Carbó. Segons recull García-Pey, Joan Carbó Canyameres era fill de Can Carbó Vell, la vella llibreria que hi havia al carrer de Sant Roc, 15. En posar llibreria i enquadernació a la Carretera, cantonada amb el carrer Nou, els granollerins, per distingir les dues cases, l'anomenaren Can Carbó Nou (GARCIA-PEY, 1990). Joan Carbó va ser també un dels impulsor del Museu de Granollers als anys de la postguerra, juntament amb Llobet, Jonch, Ruera i Estrada.
