Aquesta és una de les moltes manifestacions locals de la tradició sobre aquests éssers fantàstics coneguts com a dones d’aigua, encantàries o gorges, que són variacions de les fades. La tradició les situa en llocs amb abundància d’aigua, i la llegenda és pràcticament idèntica en molts casos, amb petites variants. En aquest cas està vinculada a la masia coneguda com la Torre de Palou o Torre de les Aigües, que té una capella dedicada a la Verge de les Aigües. La proximitat de la riera i l'existència d'aigües subterrànies devia motivar el sorgiment d’aquest mite o llegenda, present en molts indrets de Catalunya. La llegenda fou recollida per l’escriptor i agrònom Jaume Maspons i Camarasa (Granollers 1872-Barcelona 1934).
La masia tenia una capella on s’hi venerava la imatge de Mare de Déu de les Aigües, que és una denominació camperola de l’advocació de la Mare de Déu de les Neus. Tenia molta devoció per les rogatives que s’hi feien per demanar pluges. La Mare de Deu era una escultura de pedra hieràtica, de tradició medieval. Era molt venerada a Palou i al terme veí de les Franqueses. D'aquesta població es tenen notícies que, des de temps molt antics, cada any s’hi anava en processó a iniciativa dels regidors d'aquell terme i del rector més ancià de les quatre parròquies de les Franqueses. Malgrat l'antiguitat d'aquesta tradició, la primera referència escrita que se’n coneix és del 2 de maig de 1710. Amb motiu de la Guerra Civil de 1936 la capella va quedar en desús, i la imatge de la Mare de Déu va perdre’s, decapitada (BAULIES, 1965).
