La Mina de les Aigües - Casilla Courtin
Dosrius
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Edifici aïllat de planta octogonal, que presenta una coberta piramidal de rajola ceràmica i està organitzat en una sola planta. Compta amb un basament motllurat i té els àngles dels paraments reforçats amb pilastres que, alhora, creen plafons rectangulars decorats amb uns rombes centrals en relleu. Els paraments estan rematats amb un fris decorat amb obertures romboïdals i coronat per un ràfec de dentellons. Una cornisa motllurada, a base de filades de maó pla, fa de suport de la coberta. La construcció està bastida amb maons, amb l'aparell de l'obra vist. A l'interior, mitjançant unes escales, s'accedeix a dues galeries d'arc de mig punt bastides en maons, que formen part del sistema de canalització de les aigües de Dosrius cap a Mataró i Barcelona.
L'edifici compta amb dos volums adossats de factura més moderna que el desvirtuen.
Història
L'estructura forma part del sistema de canalització de l'aigua de Dosrius cap a Mataró i Barcelona, per part de la Societat General d'Aigües de Barcelona, S.A. (conegut també com l'aqueducte de Dosrius a Barcelona), bastit entre els anys 1868 i 1882. L'edifici constitueix el principal punt de control de tota l'extracció i conducció d'aigües de l'aqüífer de Dosrius. La conducció d'aquesta aigua es feia mitjançant tres grans barratges o preses subterrànies: el de Batllori, l'aigua del qual circula a través de la Galeria Vella, i els de Xullat i Tarau a través de la Galeria Nova. Ambdues galeries conflueixen a la Casilla Courtin i continuen, com a dues conduccions independents, fins a la Casa Nova (veïnat de Gemir). L'any 1939 es van construïr els dos volums adossats per fer la clorinació de les aigües mitjançant la instal·lació de dos dipòsits al seu interior. Pel que al topònim Courtin és probable que provingui de Josep i Inés Courtin, els propietaris de la finca La Resclosa, una peça de terreny molt propera a la casella. Aquests propietaris van cedir a la companyia el dret a construir i mantenir una mina subterrània d'absorció i conducció de l'aigua.
Bibliografia
ALSINA BOIX, Neus; JUBANY PINÓS, M. Àngels (2018). "El municipi de Dosrius durant el segle XIX. Les transformacions en l'obra pública". XI Trobada d'Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme: el desenvolupament urbanístic dels pobles del Maresme. Vilassar de Mar: Centre d'Estudis Vilassarencs, p. 116-117. ALSINA, N.; CALONGE, R.; CUSPINERA, L.; JUBANY, M.A.; LACUESTA, R. (2005). Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius. [Barcelona: Diputació de Barcelona, Ajuntament de Dosrius], Núm. Ref.: I.OE.02/079, I.OE.03/080. COMPAÑÍA DE AGUAS DE BARCELONA (1873). Aguas de Dos-Rius. Barcelona: La Compañía, p. 6-9. JO, Josep (1988). "Comunitat d'usuaris de l'aigua". El Comú, núm. 1, p. 9. JUBANY I PINÓS, M. Àngels; ALSINA I BOIX, Neus (1990). "El medi natural: Les Aigües (II)". El Comú, núm. 13, p. 19-23. RAMIS NIETO, Josep. "La ruta de l'aigua: un recorregut per l'aqueducte de Dosrius a Barcelona". A Dosrius. Una visita al passat. 4-15 d'agost de 2017. Bloc. Accés el 27 de setembre de 2017. RAMIS NIETO, Josep. "Palau, García y Compañía. L'aventura empresarial de Melcior de Palau per portar l'aigua de Dosrius a Mataró (1857-1865)". A Dosrius. Una visita al passat. 2-14 de setembre de 2017. Bloc. Accés el 27 de setembre de 2017. RIERA, J.M.; JUBANY, M.A.; ALSINA, N. (2009). Itineraris pel municipi de Dosrius: un tomb pel nucli antic de Dosrius, un passeig per Canyamars, una volta pel Far, l'aigua, el nostre signe d'identitat. Dosrius: Ajuntament de Dosrius, p. 15.
