El garrofer és un arbre originari de la regió mediterrània de Síria i Palestina, ja fa molts segles que va estar naturalitzat a les nostres terres. Actualment la garrofa és utilitzada per la fabricació de pinsos de remugants: cavalls, vaques i ovelles, i la llavor, el garrofí, en la indústria de l'alimentació, farmàcia o cosmètica. També s'utilitza tradicionalment per aromatitzar diversos licors, com les herbes mallorquines.
Hi ha saurins que per cercar aigua utilitzen exclusivament una vareta feta amb branca de garrofer.
Sant Joan Baptista s'hauria alimentat de garrofes durant la seva vida al desert i d'aquí que en alguns llocs se la conegui com a pa de Sant Joan. Després de la Guerra Civil espanyola, aquest fruït va ser utilitzat com a substitut del cacau en l'elaboració d'un succedani de la xocolata. Tot i que s'utilitza en remeis casolans, en macrobiòtica, la garrofa és un producte que està en davallada constant degut a l'abandonament progressiu dels camps per deixar pas a la construcció.
En el compendi d'agricultura escrit per fra Miquel Agustí l'any 1617, aquest el descriu així: "plantat vol effer lo Garrofer de branca joue,, de Febrer, y de Nohembra, en terra fesa, y vol effer plantat molt fondo, potfe empeltat fobre Pruner, o Ametller, nos deu sembrar,per que no produyra fruit, y fe moriria preft, volfe regar fouint. Les Garrofes fon mes propias per engrescar los Tocinos, que per nodrir lo home".
Algunes dites populars relacionades amb el garrofer o la garrofa són: “Quan l'amo dorm lo garrofer vetlla”; “guanyar-se les garrofes”; “Al juliol, la garrofa es posa de dol i el raïm també en vol",- fent referència al mes de l'any en què la garrofa madura-. "La garrofa de setembre és la més tendra"; "Si vols mal a ta muller, dus-li llenya d'abrocer; i si li vols mal del tot, dus-li de garrofer bord" - aquesta dita es refereix a la llenya per encendre la llar per cuinar-.
