Can Rius

Dosrius

La primera referència documental de la masia la trobem en una relació de les cases que existien a Dosrius consultada a finals del segle XIX pel rector Gaietà Viaplana. En aquest document hi consta que l'any 1632 hi havia una casa anomenada "Rius" dins del veïnat de Canyamars. Dins del mateix document, però en la llista corresponent a l'any 1897, hi torna a aparèixer novament. Dins del segle XVIII, les referències continuen. En una "Llista per cobrar en lo terme de cañamás un ters i mitx de cadastro per lo enganxament de los soldats que dit poble contribueix", apareix citada "Can Rius pagès". Aquest document forma part del fons documental de la família Gel i Amat de Canyamars i està datat dins del segle XVIII. Poc després, en una llibreta que passava revista de les terres i vinyes de Dosrius i Canyamars datada l'any 1779, hi apareix "Boix lo jove de Rius [?] per la vinya de Canyamars". Posteriorment, en les "Llibretes per cobrar lo reial cadastro de dosrius y cañamas del primer ters de 1787", i també en les posteriors fins l'any 1792, hi torna a constar "Joan Rius". Pel que fa al segle XIX, la masia apareix grafiada en un plànol cadastral dels termes de Dosrius i Canyamars elaborat l'any 1853. Poc després, en un llibre de registre de retolació de carrers i numeració de cases del quinquenni 1860-1865, en el veïnat de Rupit, hi consta en "Francisco Rius" com a cap d'un edifici amb 10 habitants. Segons les fonst orals, la masia de can Rius, juntament amb les masies de can Pau de la Rosa i cal Ranco, havien format part de les propietats de la família Rius durant el segle XIX i fins a mitjans del segle XX. L'any 1936, l'ajuntament de Dosrius va decidir apropiar-se de la finca per destinar-la a col·lectivització. Estava valorada en 55.000 pessetes. El darrer membre de la família que la va utilitzar per passar-hi els estius fou mossèn Rius. A la seva mort, entre finals dels anys 50 o principis dels 60, les tres finques passaren a ser propietat del Bisbat de Barcelona, tot i que inicialment ho heretà la majordoma del mossèn i el rector de la parròquia de Sant Esteve de Canyamars, com a representant de l'església. Durant aquest temps, d'aquestes propietats se'n va fer càrrec un afillat de mossèn Rius, el qual estiuejava amb la seva família a la masia de can Rius. L'any 1973, el Bisbat es va vendre les masies de can Rius i can Pau de la Rosa i en va segregar una finca d'una hectàrea que incloïa la masia de cal Ranco (fou donada a l'afillat de mossèn Rius). Pel que sembla, a la masia hi van haver masovers fins a principis del segle XXI. Per la verema, els masovers de les masies veïnes (incloses les dues anteriors) anaven a can Rius per utilitzar la premsa, el cup i altres estris relacionats amb aquesta activitat. Pel que fa a les reformes, la masia fou objecte d'una gran remodelació l'any 1973 que la deixà amb l'aspecte actual. Entre d'altres es retirà el talús de terres adossades que hi havia a la banda de tramuntana de l'edifici, deixant tota la masia aïllada. En aquest sentit, cal dir que bona part de la terra que s'excavà fou aprofitada per crear la gran superfície plana que hi ha davant de la casa. Alhora també es repicaren les façanes, s'adossà un cos de planta baixa i pis a la banda nord-est (amb garatge) i s'obriren nous buits a la façana principal. L'interior també va ser reformat. Pel que fa a la capella actual, cal dir que està dedicada a Sant Mateu i l'any 1984 ja estava construïda. És probable que fos bastida en el mateix moment en que es dugué a terme la gran reforma de l'any 1973, tot i que no es pot assegurar (el propietari de la masia en aquell moment es deia Mateu de nom de pila). De fet, la masia de can Rius ja comptava amb un petit edifici religiós previ a l'actual. Es tractava d'una capella-oratori dedicada a la Puríssima de la que es conserva la seva porta, que està situada al volum adossat a llevant i està datada amb l'any 1684 i l'anagrama del nom de Jesucrist "IHS".