Via Augusta

Santa Fe del Penedès

Aquesta via romana ha rebut diversos noms en funció de l'època: Via Hercúlea, Via Heráclea, però el seu nom més comú, Via Augusta, prové de les rectificacions i reparacions que l'emperador Octavi August (63 aC - 14 dC) hi va fer entre els anys 8 i 2 aC.
L'arribada dels romans a la península ibèrica es produeix l'any 218 a. de C., quan Gneu Corneli Escipió desembarca al port d'Empúries. Durant els cinc segles que va durar l'esplendor de l'Imperi romà, la política i la cultura dels romans s'estenen al voltant de les grans vies de comunicació. Un cop acabada la pacificació de la província l'emperador August ordena una política de rehabilitació d'aquesta gran via de comunicació que anava de Roma a Cadis, donant-li el seu nom: Via Augusta. El recorregut total de la via era de 2.725 km.
La construcció de les rutes havia de respondre a tres criteris establerts: durabilitat, utilitat i accessibilitat. Els romans sabien que la principal funció d'una via era garantir la comunicació. Per tant, havien de construir una bona xarxa de vies de comunicació que perdurés en el temps, resistís les inclemències meteorològiques, les esllavissades, les erosions i les inundacions. Disposaven d'una tipologia força àmplia de denominacions per referir-se a les vies, en funció de la seva amplada, del seu ús, del seu finançament o segons si la superfície externa de la via era de terra batuda, amb grava triturada o amb lloses de pedra. Preferien que les vies poguessin avançar en línia recta en amplis trams, evitaven les zones inundables i accedien als colls de muntanya en ziga-zaga. No estalviaven el bastiment d'obres complementàries de suport, com contraforts, desguassos, ponts i terraplens.
Les vies romanes, especialment les principals, estaven mesurades amb unes fites de pedra esculpida, anomenades "milliarium". Aquestes fites o mil·liaris estaven disposades cada milla romana, el que correspon a 1.481,5 metres. Amb forma de columna cilíndrica, els mil·liaris podien arribar a tenir tres metres d'alçada i dos de perímetre, encara que la majoria eren de dimensions més modestes. En els mil·liaris s'hi gravava el nom de l'emperador que havia fet construir o reformar la via, així com la distància d'una ciutat a una altra. Tot i així, també hi ha mil·liaris anepígrafs. No hi ha dubte que aquests senyals eren de gran ajuda per al comerç i, especialment, per planificar les mobilitzacions massives dels exèrcits: les vies romanes va fer en bona mesura la funció d'element facilitador de la penetració de les tropes en els territoris de conquesta. Els camins romans comptaven amb una organització complexa, aproximadament cada 10 milles hi havia un servei per al bestiar, que s'anomenaven "mutationes", parades per alimentar o canviar
els cavalls de tir i, cada 30 milles, hi havia unes àrees de servei més àmplies que s'anomenaven "mansios" i que oferien també aliments i allotjament als viatgers.
La Via Augusta es va construir, en una primera fase, amb finalitats militars. Va ser el comerç, però, el principal motor que va impulsar la necessitat de garantir i mantenir la circulació entre províncies, viles i ports del Mediterrani. La producció de vi, oli i els cereals va constituir una de les bases de l'economia de l'època. Destaca el comerç del vi per la gran quantitat d'àmfores localitzades, que permet copsar la importància d'aquesta explotació, del seu consum i el comerç, sobretot cap a la Gàl·lia i Roma. A través d'aquesta via en època imperial van arribar al territori de l'actual Catalunya marbres, calcàries i granits de tot arreu, especialment d'Itàlia.