El castell de Solivella, situat prop de la masia, apareix documentat indirectament l’any 1131, quan Ramon d'Olivella donà al monestir de Serrateix l'alou de Toro i Cabrafiga, situat a Castelladral. Posteriorment, tenim notícia d’altres personatges amb aquest cognom, que devien ser els senyors del castell, entre els segles XII i XIV.
És al segle XIV quan es troba esmentada pròpiament la masia d’Olivella, que segons Josep M. Badia apareix en la llista de masos citats abans del fogatge de 1365-1370 (BADIA, 1988: 163). En general, entorn del segle XIV les domus van perdre la seva funció militar o de domini. En el cas de Solivella és possible que el mas, situat al costat del castell i més ben adaptat a la funció agropecuària, l’acabés substituint. A la llarga, però, el mas Solivella acabà com una masoveria de Puiggròs, que va esdevenir el mas hegemònic de la zona i que va tenir una gran expansió a partir del segle XVI.
Ja hem dit que la construcció de la masia té dues fases. La primera podria ser força antiga, d’època medieval o tal vegada moderna. Probablement Solivella era una de les set masoveries que tenia Puiggròs al segle XVIII i que consten en el cadastre de 1746. Tant el castell com la casa es troben en terres d’aquesta propietat.
En el nomenclàtor de masies de la província de Barcelona dels anys 1861-1862 apareix anomenada com “La Solivella”. Hi consta que és una “masia (casa de labor)”, que estava situada a 4 km del nucli de l’ajuntament de Castelladral. Tenia un edifici habitat constantment de dos pisos. La segona fase constructiva de la masia devia realitzar-se al segle XIX. Segons notícies orals (de l’avi de Josep M. De Febrer, propietari de Puiggròs) la casa l’havien fet “en dos dies”, i aprofitant ben segur la pedra del castell. Solivella va ser habitada per masovers, sota dependència de Puiggròs, fins a la dècada de 1970. L’any 1991 ja es trobava en ruïnes
