Aquest tipus de construccions han d’haver estat molt abundants en els boscos del municipi, ja que un dels arbres més importants que creixen en el territori i que són bàsics per a l’elaboració del carbó vegetal, és l’alzina. Tot i que en queden perdudes pel bosc, la construcció n’ha fet desaparèixer moltíssimes. Algunes són veritables places carboneres, mentre que d’altres s’identifiquen clarament com a súties destinades a la fabricació de carbonet, que en molts pobles es va continuar fent fins ben entrat els anys cinquanta del segle passat.
En el cas de les súties, es tracta de clots circulars o quadrangulars (d’uns dos metres de llarg per un metre i mig d’amplada mínim) amb una fondària que pot arribar al metre o metre i mig. Actualment, acostumen a estar gairebé colgats de terra i fullaraca del bosc: la barraca de carboner ha desaparegut i les pedres resten escampades per l’entorn o el pagès les ha aprofitat per refer alguna marjada. D’altres vegades, senzillament han estat aprofitades per alguna casa ja sigui en la construcció d’un mur o d’una rocalla.
Però si poguéssim veure tal i com era, podríem observar el seu interior recobert, o no, amb pedra que el carboner recollia sobre el terreny. Després l’aniria omplint amb branquillons, branques, generalment d’alzina, cirerer d’arboç i bruc. I un cop ben ple, el taparia amb una llauna i s’encendria sense massa flama, a ran de terra, deixant al costat uns orificis més petits per controlar el tiratge del foc.
Llavors, la tapadora es colgaria amb terra carbonada, molt més lleugera, provocant així una combustió lenta que podria durar com a molt un parell de dies. El punt d’aigua a proximitat, era un luxe, ja que els permetria apagar-lo més fàcilment un cop el procés hagués finalitzat.
Aquest carbonet anomenat també carbó de sútia, era sobretot emprat per a ús domèstic; sobretot pels brasers de les cases (braser de taula i de llit). El carbonet de pi, tot i que se’n feia, no era de massa qualitat. Aquesta tipologia també es pot confondre amb les anomenades carboneres de manxa de ferrer. Es tracta d’un tipus de carbó de menys qualitat, i d’espetegada forta, que tot i tenir menys poder calòric, era apreciat pels ferrers. Per mantenir encès el carbó, calia manxar reiteradament ja que quan el ferrer s’aturava, el carbó quedava ofegat, fet que li suposava un estalvi no menys important. De vegades els mateixos propietaris cedien gratuïtament els boscos més bruts, o amb arbres vells. Era una manera de mantenir el sotabosc en perfecte estat.
