Aquest tipus de construccions han d’haver estat molt abundants en els boscos del municipi, ja que un dels arbres més importants que creixen en el territori i que són bàsics per a l’elaboració del carbó vegetal, és l’alzina. Tot i que en queden perdudes pel bosc, l’urbanisme n’ha fet desaparèixer moltíssimes. Algunes són veritables places carboneres, mentre que d’altres s’identifiquen clarament com a súties destinades a la fabricació de carbonet, que en molts pobles es va continuar fent fins ben entrat els anys cinquanta del segle passat.
En el cas de les places carboneres, es tracta de clots més aviat allargassats, de més de tres metres de llargària o més, amb una fondària que pot arribar al metre de fondària. Actualment quan els trobem, acostumen a estar gairebé colgats de terra i fullaraca del bosc: la barraca de carboner ha desaparegut i les pedres resten escampades per l’entorn o el pagès les ha aprofitat per refer alguna marjada. D’altres vegades, senzillament han estat aprofitades per alguna casa ja sigui en la construcció d’un mur o d’una rocalla.
Però si poguéssim veure tal i com era, podríem observar el seu interior ben compactat. Després els carboners anirien apilant les bitlles, que són els troncs tallats de mida mitjana, i això es feia molt bé ja que en depenia tot el procés de carbonar. Després es cobria de branques i terra – l’embalall – deixant una espitllera central posant-hi un rajol o teula subjectada amb fang.. Un cop a punt, la pila s’encenia i la llenya es cremava de forma incomplerta fins a reduir a una quarta o cinquena part el seu pes inicial, esdevenint així el carbó.
Durant els primers dies del procés, calia “bitllar” la pila cada tres o quatre hores; és a dir, alimentar-la afegint-hi més bitlles, i no es podia badar. Segons les dimensions, el procés de carboneig podia durar més o menys dies. De mitjana oscil·lava entre els quinze i els trenta dies. Si es deixaven cambres d’aire, entrava oxigen i per tant, això vola dir que s’encendria i el foc convertiria la llenya en cendra i a més el buit creat podia enfonsar-se pel pes dels carboners que s’hi enfilaven sense saber-ho. El carbó d’alzina era el més calorífic però també podia emprar-se roure barrejat.
Un bon carboner podia convertir una tona de llenya en una càrrega i mitja o dues càrregues de carbó, és a dir, entre 180 i 240 quilos, depenent de si la llenya era més o menys tendra.
Si les carboneres eren prop de balmes, s’aprofitaven aquestes estructures naturals per a viure-hi. I si no, construïen barraques molt senzilles, amb la mateixa matèria primera de les piles carboneres, és a dir, fusta, branca, terra i pedres, però perfectament estructurades per a viure-hi mentre durés el procés de carboneig, aïllant-se de la pluja i del fred.
Actualment aquesta activitat és residual, limitada a les demostracions anuals que fan alguns pobles com Cànoves i Samalús i Fogars de Montclús. Venen el carbó al públic i també a alguns restaurants.
