Ofici de carboner

Sant Fost de Campsentelles

L’ofici de carboner a Sant Fost està documentat com a una activitat pre-industrial de la mateixa manera que l’obtenció de maons i teules, o llenya. Està relacionat directament amb el treball i l’explotació del bosc, i per tant, amb una clara intervenció de l’home sobre el paisatge. Diu Pérez (1990) que “anar al bosc a fer el carbonet o a fer llenya era tasca molt habitual entre els santfostencs de molts anys enrere. Per això alguns diuen que mentre als de Martorelles se’ls anomenava carboners, als de sant Fost i Cabanyes els hi deien els destralers o bosqueters".

Es tracta d’una activitat tradicional que a hores d’ara ha desaparegut. D’aquesta, ens resta la memòria oral i les places carboneres, súties i restes de barraques de carboner disperses en diferents indrets de la serralada. A la part urbanitzada del municipi, aquests elements han desaparegut majoritàriament. En el transcurs de visitar fonts del municipi i passejar pel bosc s'han pogut documentar les restes o traces d'alguna sútia o plaça carbonera; així com detectar la presència d'alzines de brot, fet que passa quan un bosc ha estat utilitzat per fer-hi carbó. Després d’una intensa explotació, el bosc torna a recuperar-se i les restes d’aquella vida arrelada al medi natural només es detecten a través de les traces que han deixat en el paisatge.

A la zona de Sant Fost de Campsentelles, però també en els municipis veïns, el carboneig sembla que no fou una activitat econòmica bàsica, sinó que era complementària a d’altres activitats. L’obtenció de carbó i sobretot de carbonet fou present fins ben entrat la dècada dels anys seixanta. I tot i que moltes famílies se’l feien ells mateixos, tradicionalment, suposava una font d’ingressos gens menyspreable. Aquest fet s’observa en la gran quantitat de súties, que no pas places carboneres localitzades durant la realització del Mapa de Patrimoni. El carbonet, permetia millorar la situació econòmica de moltes llars. I en aquest cas, si la família no n’era la propietària,  podien comprar una partida de terra o el propietari els la cedia per tal de que a canvi de carbonet i potser alguns rals li mantinguessin el bosc net. Carbonejar en zones de difícil accés era una manera d’aprofitar la llenya sense que pesés; i és que la llenya, un cop carbonada, pesa molt poc, i per tant, és molt més fàcil extreure-la i transportar-la en sacs amb rucs que no pas arrossegar-la estellada. Per altra banda, deixar roures o rouredes a proximitat de les cases i dels masos era un fet lògic, perquè permetia recollir els aglans pel bestiar.

Carbonar era ben bé una feina poc valorada; normalment els carbones eren gent d’origen humil, es desplaçaven amb la família, fet que explica que malgrat la duresa de la feina, els fills aprenguessin l’ofici des de ben joves, al costat del pare. Les dones també hi participaven, passant el carbonet pel sedàs i posant-lo en sacs, per anar-lo a vendre. Aquest fet comportava que els carboners passessin llargues temporades al bosc, entre els mesos d’octubre i març, coincidint amb la finalització de la verema i la feina del camp. 

La construcció d’una barraca de carboner seguia sempre el mateix procediment: Dos grans troncs o bigues recolzats entre ells formaven un triangle vertical. Aquest espai es tapiaria amb un mur de pedra seca o troncs deixant-ne la part superior oberta que serviria de fumeral. A la creu d’aquests puntals s’hi recolzava una biga que marcava la llargada de l’estructura. Si es reposava al damunt del terra la barraca quedava més baixa, mentre que s’hi aixecaven un muret de pedra o aprofitaven una roca l’habitacle donaria més alçada i més comoditat als carboners que havien de passar-hi una bona temporada. Un cop l’esquelet era a punt, es procedia a col·locar el costellam, és a dir, la brancada que ben encaixada amb restes vegetals com ginesta, o plantes de fulla llarga i terra aïllaria del fred i la pluja. Es deixava una obertura per porta. Normalment tenien un espai limitat per a cuinar i un altre per dormir. Aquestes construccions, encara que es tornessin a refer, eren llocs habitats durant generacions, igual que les places carboneres.

La jornada d’un carboner d’ofici o un pagès que complementava el seu jornal, començava a l’albada, i un cop encesa, ja no es podia deixar fins a obtenir el carbó. En canvi, si es tractava d’obtenir carbonet, amb un parell de dies ja n’hi havia prou. Si els carboners tenien la dona amb ells, era ella qui un cop a la setmana podia baixar al poble per avituallar-se de pa, gra sec, patates, i poca cosa més. De vegades, si pel camí hi havia algun mas podien aconseguir algun ou o una col. Però normalment, la dieta era força precària. La dieta es podia acompanyar d’alguna bèstia que haguessin caçat i del que recollien i recol·lectaven al bosc (herbes remeieres, bolets, fruits boscans...). A partir dels anys cinquanta l’aparició de l’electricitat i el gas comportà la desaparició del carboneig.