Tal com narra Pelegrí Casades a la seva obra de 1897 "Lo Lluçanès", a la part nord est del Santuari, al vessant de la muntanya on el precipici es fa mes esglaiador, un corriol estret i tortuós , que difícilment s'obra pas entre els matolls que guarneixen el cingle, porta a una petita cova situada a cosa de 50 minuts de l'ermita. En ella diu la tradició que es va trobar la venerada imatge dels Munts.
“al capvespre de cert dia d'estiu, retornant un pastor de pasturar el seu ramat, va percebre un estrany resplendor envers el nord oest i gairebé al cim de la serra. Ple d'admiració, corre el pastor a notificar-ho als seus amos, els quals l'endemà es dirigiren al lloc indicat, i dins d'una cova s'hi trobaren la imatge, sent aleshores traslladada des d'allí a l'antiga capella que existia a on avui hi és l'actual, que estava dedicada a Sant Joan; suposant la tradició que en el mateix lloc ja existia una capella al segle IV, igual que la de Sant Miquel, situada al veí predi de Gallifa”
