Sala Francesc Tarafa

Granollers

L’actual carrer del Corró es va formar seguint el traçat del Camí Ral de Barcelona a Vic, en la seva sortida cap al nord. Al primer terç del segle XIV s’hi començà a desenvolupar un raval fora muralles al primer tram, precisament en estreta vinculació amb la construcció de l’Hospital dels pobres de Granollers, que va anar acompanyat d’un seguit d’operacions de promoció pública. Al llarg dels segles XVI i XVII es va continuar la urbanització de la zona al nord de l’hospital, en aquest cas amb protagonisme de la promoció privada (PANCORBO, 2006: 88).

Així doncs, aquest edifici era l'antic Hospital, construït els segles XIV i XV per Bertran de Seva. En un principi fou administrat pels hereus del fundador; fins el 1521, quan Pere Clariana i de Seva va donar l'hospital a la vila de Granollers degut a les dificultats que tenia pel seu manteniment.

El complex hospitalari (sala de malalts i capella) estaria situat al costat del camí, fora muralles, tot i que en la documentació no queda massa clara la seva ubicació exacta en els primers temps. En tot cas, es conserven al carrer de Corró alguns edificis associats a aquest hospital, en concret la gran sala gòtica, que era l’antiga sala de malalts, a l’actual número 47 del carrer de Corró. Existeixen alguns dubtes, però, sobre l’atribució cronològica d’aquestes estructures, i alguns autors han assenyalat que la aquesta nau gòtica no es podia haver construït amb els pocs mitjans de què sembla disposar l’hospital en els seus inicis. Altres autors, en canvi, consideren que l’edifici s’emmarca en la tipologia arquitectònica dels hospitals medievals catalans dels segles XIV i XV. Una possibilitat seria que la sala gòtica hagués estat reconstruïda al segle XVI, tal com detallem més endavant.

Quan el 1521 el consell municipal es va fer càrrec de l’Hospital va impulsar una sèrie d’accions per tractar de pal·liar la seva  precarietat econòmica endèmica. Concretament, va parcel·lar una propietat pertanyent a aquesta institució, que se situava entre els edificis hospitalaris i la muralla, a la banda occidental del carrer Corró. El 1557 la va convertir en dos patis que es van vendre a particulars, amb el compromís que hi construïssin cases abans de dos anys per tal  d’obtenir rendes i censos per finançar l’hospital.

En aquest moment els edificis de l’Hospital es trobaven força malmesos i, almenys durant un temps, en la segona meitat del segle XVI, la institució va estar radicada a l’actual casa número 3 del carrer del Corró, a l’edifici de Can Medalla (PANCORBO et alii, 2006: 90). L’any 1588 hi ha notícia d’un contracte amb el mestre de cases Perafita per la construcció d’un nou hospital, una obra d’envergadura que va comptar amb la participació de Bartomeu Brufal, el mestre de cases barceloní que havia construït la Porxada just l’any anterior, el qual fou l’encarregat de dissenyar i dirigir l’obra de l’hospital. En realitat, però, no se sap com va evolucionar aquest projecte (que inicialment havia de consistir en fer un hospital annex al ja existent), ni  si es va arribar a completar. Però una hipòtesi (suggerida per la mateixa Carme Barbany) fora que en aquest moment s’hagués fet una remodelació de la sala gòtica, que hauria quedat tal com s’ha conservat fins avui.

El 1735 l’hospital encara estava migrat de recursos, però comptava amb l'assistència d'un metge de la vila, 4 llits d'homes i 4 de dones (BAULIES, 1986). Va haver-hi malalts fins el 1823, any en què les tropes franceses, durant la Guerra del Francès, van convertir l’edifici en magatzem. Anys després passà a escola i altres usos (BAULIES, 1965).

El 1918 l'ajuntament va realitzar les primeres passes per convertir l’edifici en una biblioteca, però fins el 1926 l’edifici no va ser restaurat i reformat. El projecte va anar a càrrec de l'arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol.  Aleshores l’interior de l’edifici es va decorar amb elements modernistes, a la façana s’hi van col·locar dos finestrals gòtics procedents d’una antiga casa i es va fer el rosetó de pedra picada. La biblioteca va adoptar el nom de Francesc Tarafa, que havia estat un canonge de la catedral de Barcelona i historiador del segle XVI. Fou inaugurada pel rei Alfons XIII (ALBÓ, 1994).

L’autor Amador Garrell recorda com era l’edifici abans de la restauració: "(..) D'entre les petites edificacions, moltes d'elles dels segle XV, destaca el vell hospital de Sant Domènec, on ara hi ha la Biblioteca Popular. Llavors un envà partia l'esvelta nau de l'edifici i a un costat hi havia la costura de noies de Donya Eufràsia i a l'altre l'estudi de nois del senyor Alsina, a qui succeí el senyor Grané. En aquest estudi s'entrava pel carrer de la Riera i mai la gent hauria cregut que la costura i l'estudi fossin un mateix edifici, que va ser "descobert" pels granollerins, en ésser restaurat per l'arquitecte Manuel Raspall. Una part encara del mateix hospital -aquell on ara hi ha l'Institut i l'Escola del Treball-, l'ocupava la costura de pàrvuls de donya Elivira, en la qual hi havia una escalinata que semblava un altar d'àngels" (GARRELL, 1960).

Com a biblioteca funcionà fins l'any 1995. El 1997 es va adaptar com a sala polivalent, que continua sent l’ús actual.