La Pedra Dreta de Cabrera fou descoberta l'any 1922 per mossèn Pere Bosch i Ferran. El dia 22 d'agost del 1929, Amador Romaní la visità i afirmà que es tractava d'un menhir. Aquest, estava ubicat en un bosc de pins a prop del camí que del Castell de Cabrera mena al Mas de la Guitza, i a sota de la Casa Blanca. Posteriorment, i durant molts anys, aquesta pedra es va considerar perduda o destruïda, fins que mossèn Batlle i Manerer la localitzà novament el 1976, tirada al peu d'un terraplè i a la vora d'un carrer d'una urbanització d'aquesta zona, en una parcel·la. En una fotografia que es conserva de l'any 1922, es pot veure com la pedra estava inclinada, però quan es localitzà l'any 1976, amb motiu dels treballs de l'esmentada urbanització, va aparèixer a terra. Posteriorment, Mossèn Batlle la va traslladar, amb el permís del seu propietari, a una placeta de Vilanova d'Espoia i la plantà a prop de l'absis de l'església romànica de Vilanova. La Pedra Dreta de Cabrera ha estat sempre un element amb certa tradició arqueològica a la comarca de l'Anoia (suposadament un menhir), tot i que no hi ha cap indici que pugui fer suposar que pertanyi al fenomen megalític. L'any 1985, durant la visita efectuada amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica de l'Anoia, no s'aprecià cap element arqueològic o constructiu ni ceràmica en el seu lloc d'origen. Durant la revisió de la Carta Arqueològica, l'any 1991, es va poder comprovar que la pedra es troba en bon estat de conservació i que, al trobar-se en una placeta del nucli de Vilanova d'Espoia, no corria perill de destrucció. CC.AA. (1991)
