Pedra del diable

Vilassar de Dalt

Diferents informacions orals i escrites ens parlen de l'existència d'un menhir al camí de Vallromanes a Vilassar. La notícia més antiga ens la proporciona Marià Ribas (1952), diu: "S'ha parlat de l'existència de dos altres menhirs, un al peu del camí que va de Sant Genís de Vilassar a Vallromanes, a uns tres quilòmetres de la Roca d'en Toni, i un altre, també prop d'aquest lloc, i ran del camí que condueix a Òrrius". També Pau Ubach (1994) en parla: "...vàrem tenir la sort de contactar amb persones grans que ho havien vist i que ens varen parlar del menhir conegut per la "Pedra del Diable", que es trobava en el peu del camí que va de Vilassar per Pedrells a Can Gurguí, que ells havien vist dret: per indicacions seves, anàrem al lloc indicat i encara vàrem poder veure la pedra ajaguda ran del camí: era de granit i les seves mides aproximades feien dos metres trenta-cinc centímetres de llargada per uns seixanta-sis centímetres d'amplada, per cinquanta centímetres de gruix. No hi havia cap dubte, era un menhir. Uns quants anys més cap aquí va ser trencada, sense cap mirament, quan eixamplaven el camí..."
L'any 2002, durant la realització del Mapa del Patrimoni cultural i natural de Vallromanes, per encàrrec de la diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Vallromanes, Jordi Montlló (2002) va documentar la llegenda relacionada amb la Pedra del Diable, que li va explicar el senyor Corbera. La pedra en qüestió no la va inventariar perquè s'ubicava en terme municipal de Vilassar de Dalt. El 2006 en va publicar la noticia (COLL, R. i MONTLLÓ, J:2006): "A Vallromanes existeix un paral·lel d'aquesta llegenda, inèdit fins allà on arriben els nostres coneixements. Fa referència a una gran pedra, anomenada la Pedra del Diable, que hi ha al peu del camí que va des de Vilassar de Dalt per Pedrells cap a Can Gurguí, i que fou deixada allà mecànicament en arreglar el camí. La llegenda fou recollida de forma oral l'any 2002".
El senyor Toni Ibáñez de Vallromanes, l'any 2007, es posa en contacte amb el Museu de Vilassar de Dalt i els passa informació oral sobre la Pedra del Diable. Segons explica en "Manel San Francisco Andreu i la seva família vivien a la masia de Can Raspall, situada entre Can Gurguí i cal Fuster. Aquesta masia era, abans que fessin cal Duch, la casa més propera a la Pedra del Dimoni. En Manel m'ha confirmat el que m'havia dit sa germana: la Pedra estava plantada ran de camí i tenia un forat al mig... No estava ben bé recta, sinó inclinada... la tradició oral parlava de que la pedra creixia… Segons ell, va estar dreta fins als anys seixanta. Ell ha dit "fins a la Constitució", és a dir , fins a l'arribada de la democràcia.