Llegenda de la pedra del diable
Vilassar de Dalt

    Maresme
    camí antic de Vilassar a Vallromanes
    Emplaçament
    Des de Can Gurguí anant a buscar el Camí de Can Layret
    339

    Coordenades:

    41.52502
    2.3298
    444085
    4597259
    Número de fitxa
    08214 - 278
    Patrimoni immaterial
    Tipologia
    Tradició oral
    Modern
    Contemporani
    Segle
    XVIII-XIX
    Estat de conservació
    Bo
    Protecció
    Inexistent
    Accés
    Obert
    Simbòlic
    Titularitat
    Pública
    Autoria de la fitxa
    Jordi Montlló Bolart

    Llegenda que té com a protagonista una pedra granítica, de grans dimensions, i el dimoni.
    El senyor Vicenç Corbera recorda com el seu pare (senyor Miquel Corbera Pont) explicava aquesta rondalla:
    Una noia anava a buscar aigua a la font i sempre es trobava el dimoni reposant en una pedra del camí. Aquest li preguntava qui era i on anava. Ella responia que era de Ca la Molinera i que anava a buscar aigua a la font d'en Joaquim pels seus pares. El dimoni li proposava que a canvi de la seva ànima mai més hauria de traginar amunt i avall per anar a buscar l'aigua. Quan va saber això una dona del poble va proposar a la noia escaldar un pollastre a les dotze de la nit, per treure-li la força. El dimoni no va tornar a aparèixer deixant una enorme pedra sense endur-se, ja que constantment traginava pedres amunt i avall. Alguns deien que aquella pedra feia la mateixa mida que el buit que hi havia en el Pont del Diable de Martorelles, abans de la restauració.

    Es troba al costat d'un camí o corriol de forma isolada. Posada allí mecànicament quan arreglaven el camí. La part que manca, està llençada a uns tres metres, marge avall del camí, abans d'arribar a la corba.

    En Pau Ubach també parla d'aquesta pedra (1994, pàg.197) "...menhir conegut per la Pedra del Diable, que es trobava en el peu del camí que va de Vilassar per Pedrells a Can Gurguí, que ells havien vist dret: per indicacions seves, anàrem al lloc indicat i encara vàrem poder veure la pedra ajaguda ran del camí: era de granit i les seves mides aproximades feien dos metres trenta-cinc centímetres de llargada per uns seixanta-sis centímetres d'amplada, per cinquanta centímetres de gruix (...) uns quants anys més cap aquí va ser trencada, sense cap mirament, quan eixamplaven el camí .....".
    Hi ha paral·lels d'aquesta llegenda, geogràficament molt propers com el cas del Dolmen de la Roca d'en Toni a Vilassar de Dalt. La informació més antiga que trobem ens la proporciona J. AMADES (1936). La llegenda que explica en aquesta obra es refereix al Pont del Diable de Martorell i la pedra es troba prop de Palau Solità. Especifica que una de molt semblant referida a aquest dolmen fou recollida del geògraf Enric Ribes, que li va explicar l'any 1935. El mateix Amades (1941) en un treball de síntesi torna a referir la mateixa llegenda aplicada al Dolmen de La Roca d'en Toni de Vilassar. Finalment Samsó(1968) aprofita la informació d'Amades en la seva obra, però sense citar la font.

    AMADES, Joan (1936) La terra. Tradicions i creences. Biblioteca de tradicions populars, vol. XXXVIII, pàgs. 63 i 64.
    AMADES, Joan (1941) "Mitología megalítica" a Ampurias III, Barcelona,pàg. 114.
    COLL, Ramon i MONTLLÓ, Jordi (2006). Sobre algunes llegendes i tradicions referents al dolmen de Can Boquet; XXII Sessió d´Estudis Mataronins; Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró, 2006.
    MONTLLÓ BOLART, Jordi (2002) Mapa del patrimoni cultural i natural de Vallromanes. Diputació de Barcelona i Ajuntament de Vallromanes.
    ORTEGA, Enric (2007). Localitzat un menhir prehistòric a Vilassar de Dalt. http://www.vilassar.cat/document.php?id=2210
    RIBAS, Marià (1952). El poblament d'Ilduro. Institut d'Estudis Catalans, Barcelona.
    SAMSÓ, O (1968) Catalunya mediterrània. Ed. Tàber. Barcelona. Col·lecció"Terres i homes dels Països Catalans".Pàg. 152.
    UBACH, Pau (1994). Memòries etno arqueològiques. Vilassar de Dalt, 1934-1993. 6.000 anys d'història en el Maresme. Col·lecció El Montalt, núm. 18. L'Aixernador edicions. Argentona.