Parets de pedra seca
Veciana

    Anoia
    Veciana
    Emplaçament
    Per tot el terme municipal
    640

    Coordenades:

    41.6687
    1.47148
    372755
    4614122
    Número de fitxa
    08297 - 213
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Element arquitectònic
    Modern
    Contemporani
    Segle
    XVII-XX
    Estat de conservació
    Regular
    N'hi ha que estan en bon estat i d'altres que tenen trams esfondrats o caiguts.
    Protecció
    Inexistent
    Accés
    Fàcil
    Altres
    Titularitat
    Privada
    varis propietaris
    Autoria de la fitxa
    Jordi Montlló Bolart

    El terme municipal de Veciana és un territori eminentment agrícola, d'una llarga tradició de cultiu de secà. Aquest treball, s'ha adaptat en cada moment històric a la orografia del terreny i a les tècniques d'explotació. Amb el temps, els terrenys s'han adaptat a les necessitats de cada moment. El llaurat ha anat evolucionant des de la tracció de sang, amb bous, mules o cavalls,a la tracció de motor, amb tractors, segadores, etc.
    La construcció de parets en els marges amb pedra seca, ha estat una estratègia secular per tal d'adaptar els camps a aquestes necessitats, per tal de milorarel rendiment del treball. En els llocs on el pendent és més pronunciat, els marges amb pedra seca són més abundants i necessaris.
    En el terme de Veciana abunden aquest tipus de parets, sense que es pugui dir que predomina més en una zona o en altra. Els trobem tan a Segur, com a Montfalcó, com a Sant Pere del Vim. Quan l'orogafia és més benigne o, si ho preferiu, més suau, trobem les parets més baixes i més extenses.
    Pel que fa al seu perfil, aquest és usualment vertical per a alçades no superiors als dos metres. Els de més altura, que també són els més resistents, com a murs de contenció, solen ser esgraonats o, encara, atalussats, tot i que també en podem trobar desraonats de poca altura.
    Als marges, ens podem trobar amb pedres que van des de la mida d'un puny fins a peces de tres o més decímetres cúbics i uns deu quilograms, que els margeraires havien de saber situar en la posició i el lloc adequat de la construcció. De tant en tant, es poden observar els esglaons, fets amb pedres retocades i planes, més grosses, que s'encabien dins del marge, i que permetien pujar i baixar de feixa, sense haver de saltar. En alguns d'aquests marges, es poden observar barraques de vinya que quedaven integrades al conjunt. Algunes d'elles encara estan en bon estat; d'altres s'han enderrocat a l'hora d'ampliar les feixes i fer-les més grans per adaptar-les a la mecanització de l'agricultura.

    En llocs on s'han abandonat els cultius, i els marges s'estan enderrocant per la invasió del bosc, i juntament amb els marges, algunes de les barraques de vinya que estaven integrades al seu interior mateix.

    Es feien bancals que s'afermaven amb uns murs de pedra, on es conjugava sàviament la filigrana d'un mosaic amb la resistència d'una paret feta en sec sense cap mena de morter. Aquests murs tenien la finalitat de ser efectius contenidors de la terra i de l'aigua que hi podia arribar. Acabat el marge, el terreny quedava enllestit per al cultiu.
    La seva construcció suposava primerament desermar el terreny d'on s'obtenien les pedres que posteriorment es disposarien com a jardinera. Així es podia anivellar la terra del nou bancal. La pedra sobrant servia per a construir les barraques i cabanes que es veuen pels mateixos indrets, o bé es portava cap a les terres menys pedregoses per cobrir-ne les necessitats. Sovint, però, encara quedaven pedres, que s'apilaven endreçadament en algun extrem de la finca. Aquest material obtingut del mateix camp proporcionava una diversitat de peces, que s'instal·laven més o menys retocades, tant als marges com a les barraques.
    Per a la seva construcció, i en qualsevol cas, l'aixecament d'un marge suposava una tècnica acurada en el muntatge de la primera filera, que havia d'assentar-se sòlidament, i de la última, que coronava la paret fent de lligada. Era doncs, molt usual emprar la pedra tal com es trobava al camp, pràcticament sense retocar, per a bastir marges i barraques. Per tant, ens podem trobar amb pedres que van des de la mida d'un puny fins a peces de tres o més decímetres cúbics i uns deu quilograms, que els margeraires havien de saber situar en la posició i el lloc adequat de la construcció. Encara que la majoria d'aquestes parets són verticals i no massa altes, n'hi ha també amb el perfil esgraonat i atalussat.

    GENERALITAT DE CATALUNYA, (1994). Departament de Medi Ambient: "Les construccions en pedra seca" (full divulgatiu), Barcelona, desembre de 1994
    GIRONÈS i DESCARREGA, Josep. (1999). L'art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona. Diputació de Tarragona
    PLANS i MAESTRA,Jaume. (1994). Construccions de pedra seca a la comarca de Bages. Centre Excursionista de la Comarca de Bages.
    SUBIRATS i VILLALBÍ, M. (1992). "El paisaje de la comarca del Monsià y las construccions de piedra en seco". Article publicat a la revista NARRIA, Edita Museo de Artes y Tradiciones Populares, Madrid 1992.
    VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig.