Mina dels Set Socis

Lliçà de Vall

Des de temps immemorials al territori al voltant de Lliçà de Vall hi ha un bon nombre de mines i canals dels quals se’n desconeix l’origen precís. Les més importants són la mina de can Coll, que discorre per la riba de ponent del riu Tenes, i l’anomenada mina dels Set Socis, que discorre per la riba de llevant. La mina de can Coll té un origen com a mínim a l’època medieval (està documentada l’any 1398) i respon a un tipus d’obra hidràulica característic de l’edat mitjana. Es tracta de canals que solen discórrer en paral·lel als cursos fluvials i que tenen la funció principal de proveir aigua per a molins i, secundàriament, crear regadiu. La Mina dels Set Socis, en canvi, sembla que és una obra més tardana, ja que no feia anar molins sinó que estava pensada per subministrar aigua de reg. Per això es dirigeix cap a una zona eminentment agrícola de Lliçà de Vall que era coneguda com el Pla i on va permetre la creació d’una bona àrea de regadiu.

L’origen concret de la mina dels Set Socis, que també s’havia conegut com a mina de can Nadal, ens és desconegut. Sabem que ja existia al segle XVIII perquè apareix en un mapa fet pels volts de 1777 on hi consten les dues mines. Podria ser del segle XVII o potser anterior. Segons aquest mapa (l’original del qual es conserva en un arxiu privat i se n’han fet diverses còpies, una per a l’Arxiu Municipal), el canal feia un recorregut semblant a l’actual, passant per can Nadal, per l’est de can Gurri i en direcció a la masia de la Marineta, ja en terme de Parets.

A principis de segle XIX un grup de propietaris de la zona van decidir donar un nou impuls a aquesta mina i amb aquest objectiu el 4 de setembre de 1805 van constituir una societat. Els promotors eren set propietaris de Lliçà de Vall i de Parets, i per això la mina és anomenada dels Set Socis. Concretament, eren els propietaris dels masos de can Nadal, can Gurri i can Coll (de Lliçà de Vall), i la Marineta, can Guasch, can Romeu i can Pla (de Parets del Vallès). Tot i aquesta diversitat, els promotors destacats eren els de la masia de can Coll, principals terratinents de la zona. L’autorització es va donar per treure aigües subterrànies que hi ha a la immediació o termenal d’en Torres.

Les obres, que devien consistir en una millora o tal vegada en la construcció de nous traçats de la mina, es van iniciar el mateix any 1805 i foren autoritzades pel Rei Carles IV. El 17 de Juny de 1806 se signà el conveni de repartiment de l’aigua entre les set masies. El fet de tenir set socis permetia que cada casa disposés de l’aigua de reg una dia a la setmana: diumenge can Coll; dilluns el mas Nadal; dimarts el mas Gurri; dimecres el mas Massó de Parets; dijous el mas Guasch de Parets, divendres el mas Pla de Parets i dissabte el mas Romeu de Parets (QUEROL: 1).

L’any 1821 la mina es va ampliar, segons es diu en un document de l’arxiu privat de Sobregrau, on consten les despeses a repartir per fer el pagament al minaire Joseph Urpí (GARCIA-PEY, 1999: 220). També es conserva un plànol sense datar, probablement de principis del segle XIX, on apareixen les dues mines, però és poc detallat i no ens serveix per definir el recorregut que feia el canal. El 1917 s’establí un nou conveni per definir la propietat i la utilització de les aigües de la mina.

Amb les millores fetes a la mina dels Set Socis es va donar un salt molt important en la superfície de regadiu a Lliçà de Vall. Les terres conreades de can Coll, per exemple, van passar d’un 3% de regadiu el 1818 a un 24% el 1847, i es va mantenir en una situació important al llarg del segle XX.

Aquesta mina d’aigua s’utilitzava també per abastir les basses d’amarar cànem. Aquest conreu va tenir molta tradició al Vallès. Va créixer al segle XVIII en les terres de regadiu i va arribar a la seva màxima extensió a la segona meitat del segle XIX. A Lliçà eren moltes les cases que es dedicaven a aquest conreu, que va subsistir encara fins als primers decennis del segle XX, quan els preus que es pagaven ja no el van fer rendible. El cànem de Lliçà de Vall era molt apreciar a les corderies de Badalona, on se’n feien cordes per les naus, especialment a l’època de la primera guerra mundial. Quan va decaure la demanda de cànem es cultivà el roldor, que era una mata que s’utilitzava en l’adobat de les pells. També és possible que la mina dels Set socis ajudés a proveir aigua per omplir les basses dels pous de glaç de can Gurri, documentats ja l’any 1765; però tal vegada el rec d’aquestes basses provenia del torrent de la font del Ràdium.

Antigament el canal transcorria subterrani en forma de mina al llarg del seu tram inicial a Lliçà d’Amunt. Al terme de Lliçà de Vall anava al descobert i travessava el territori agrícola conegut com el Pla. En els darrers anys l’increment de la superfície urbanitzada ha fet que la mina dels Set Socis hagi entrat en un procés de declivi. Entorn de la dècada de 1980 tot el tram de Lliçà de Vall fou soterrat i entubat. Actualment, entorn del 2022, es treballa en un projecte per modificar el tram final del canal més avall de ca la Mercè del Pla.