Mina de can Coll

Lliçà de Vall

Des de temps immemorials al territori al voltant de Lliçà de Vall i Lliçà d’Amunt hi ha un bon nombre de mines i canals dels quals se’n desconeix l’origen precís. Algunes aprofiten surgències naturals d’aigües que es troben a la zona. Les més importants són la mina de can Coll, que discorre per la riba de ponent del riu Tenes, i l’anomenada mina dels Set Socis, que discorre per la riba de llevant. Aquesta última ja existia al segle XVIII.

La mina de can Coll té el seu origen com a mínim a l’època medieval. La primera referència documental coneguda és un establiment fet pel Reial Patrimoni en data 12 de Juny de 1398 a favor de diversos propietaris de Lliçà d’Amunt, entre els quals es troba la “Casa de Fonolleda“. Sembla que aquesta és la mina més antiga i, per les seves característiques, la que més encaixa amb les obres hidràuliques de tradició medieval, que solien estar situades en paral·lel als cursos fluvials, amb la funció principal de proveir aigua per a molins i, secundàriament, crear regadiu. Al segle XVIII la mina de can Coll feia anar quatre molins, i sembla que en aquest moment es va allargar amb la finalitat de proporcionar una àrea més extensa de regadiu.

En aquesta època la mina ja estava sota el domini dels propietaris de la masia de can Coll, que era la més important del terme, i es devia arranjar i millorar. El 27 de setembre de de 1716 s’havia renovat la concessió de l’aprofitament de les aigües, i el 8 de març de 1771 es tornava a renovar i s’ampliava a favor dels consorts Joan i Gertrudis Coll i de Llanza. Uns anys més tard, el 1777, el riu Tenes va experimentar una modificació del seu curs natural al sector de Lliçà d’Amunt i això devia motivar algunes reformes per tal d’adaptar la mina a la nova situació, tal com es reflecteix en un mapa que es va elaborar al voltant d’aquesta data. L’original es conserva en un arxiu particular i se n’han fet algunes còpies, una d’elles per a l’Arxiu Municipal. En el mapa es diu que l’esmentat any “mudó la riera su curso”, i amb això part de l’antiga llera va quedar seca i amb alguna part isolada. El canal només arribava fins a can Coll, segons es reflecteix en aquest mapa. És possible que l’ampliació de nous ramals a la part final es fes aleshores o més tard. Tot això va coincidir amb el fet que al segle XVIII els propietaris de can Coll van protagonitzar un important ascens social, tot establint vincles amb l’alta noblesa, cosa que els va permetre transformar la seva masia en una casa-palau a l’estil francès. Cal recordar que en els cercles il·lustrats, en auge en aquest moment, es donava una gran importància a la millora de l’agricultura mitjançant el foment de séquies i canals.

Segons el mapa de 1777 la mina de can Coll feia anar quatre molins fariners. El molí de Rovira (o Fonolleda) es trobava en terme de Lliçà d’Amunt. Ja en terme de Lliçà de Vall hi havia el Molí del Castell o Molí de Dalt, també conegut com a molí de Rovidarech, de can Canyet i actualment Molí d’en Roure. Així es diu en una concòrdia firmada el 24 d’agost de 1767 (GARCIA-PEY, 1999: 149). Era el molí senyorial del castell de Lliçà de Vall i ben segur que era d’origen medieval. El Molí d’en Coll o Molí de Baix està documentat en la mateixa concòrdia de l’any 1767, però segurament era molt més antic. Estava situat uns 150 m al sud-est de can coll, i avui al seu lloc hi ha una casa moderna que encara té un rètol identificant el molí. El molí més modern devia ser el del Xiol, que és el que es troba més avall. És esmentat en el mateix document de 1767, però en canvi no apareix en el mapa de 1777. És possible que es construís al voltant d’aquestes dates, a la segona meitat del segle XVIII. Aquest molí es trobava vora la masia del Xiol, a l’actual casa de can Victorino.

El 1862 en un document d’estadística industrial es diu que al terme funcionaven encara tres molins senzills de farina d’una roda, propietat d’Eduardo de Llanza (l’amo de can Coll), els quals treballaven poc, 60 dies a l’any, dues hores al dia, per manca d’aigua (BUSTO, 2017: 57).

La mina també proveïa d’aigua les diverses basses d’amarar cànem que hi havia a la zona. Servien en el procés per macerar o estovar la planta d’aquest conreu que va ser molt important fins a principis del segle XX. A can Coll, per exemple, hi havia basses d’amarar cànem i la mina també nodria un pou de glaç que ja existia a finals del segle XVIII. També eren diversos els safarejos o rentadors que aprofitaven l’aigua de la mina.

A la segona meitat del segle XX l’expansió urbana i industrial a Lliçà de Vall ha provocat la pèrdua de bona part de l’àrea irrigada, sobretot al barri de Cantallops. Des dels anys 1960 alguns trams que passaven al descobert s’han hagut d’entubar. L’any 1974 es va renovar la concessió d’aigües a través de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), i el 2015 es va tornar a revisar el conveni per fixar les condicions actualment vigents. En els darrers anys, tot i el declivi de l’activitat hortícola, el regadiu continua en ús. De les tasques de manteniment de la mina se n’encarreguen els mateixos membres de la comunitat de regants.

Finalment volem apuntar, encara que sigui a tall d’hipòtesi, que la troballa de vestigis arqueològics d’època romana en dos punts significatius de la mina, com son can Canyet (jaciment de ca l’Oliveres) i can Coll, ens fan pensar en la possibilitat que aquest canal pogués tenir un origen en època antiga. Fins i tot el mateix castell de Lliçà de Vall, que té el seu origen en una torre d’època romana, es troba prop de dues mines. De fet, la possibilitat que el teixit de recs i canals del Vallès, associat en molts casos a un cultiu precoç del lli, tingui un origen durant la romanització no és pas una idea nova, sinó que ja ha estat suggerida per alguns autors (Garriga, 1991: 22).