Can Gurri

Lliçà de Vall

Can Gurri es troba al pas de l’antiga via romana coneguda com dels Vasos Apol·linars o de Vicarel·lo, i hi ha notícies de la troballa de material arqueològic superficial d’època romana als voltants de la casa; concretament, fragments aïllats de tègula i àmfora. Tot això apunta a l’existència d’una possible vil·la romana anterior a la masia i, per les característiques de l’indret, es pot deduir que el nucli estaria situada al subsòl de l’actual masia o molt a prop.

El mas pròpiament és d’origen medieval i antigament s’anomenava la Cogullada. Està documentat amb aquest nom l’any 1207. El 1503 consta un tal Antic Gurri (del mas Lledó del Pla o del mas de la Cogullada), i en el fogatge de 1553 hi consta un tal Vicens Gurri. Així mateix, en la inscripció a la porta d’entrada al pati hi apareix l’any 1594 i el cognom Gurri.

En el llibre de GARCIA-PEY (1999: 106) s’ofereix l’arbre genealògic dels propietaris de la masia de can Gurri. Comença el 1549 amb Pere Gurri. En la següent generació hi ha una pubilla, Margarida Gurri, que es casà amb Pere Lledó, del mas Lledó, de Palaudàries. Els seus fills, però, van mantenir el cognom Gurri. L’hereu fou Pere Joan Gurri Lledó, casat amb Antiga Reixach, de Mollet. El seu hereu fou Jaume Gurri Reixach, casat amb Margarida Xiol Oliveres, pubilla del mas Oliver de Lliçà d’Amunt. El seu hereu fou Joan-Pau Gurri Xiol (documentat el 1640), casat amb Batriu. El seu hereu fou Jaume Gurri (1595-1640), casat amb Maria Oliveres, de la Garriga. El següent hereu fou Josep Gurri Oliveres (1635-1709), casat amb Maria Torres. En la següent generació hi ha una pubilla, Antiga Gurri Torres, casada dues vegades, la segona l’any 1691 amb Jaume Barrera Mir, de Barcelona. Fruit d’aquest segon matrimoni van néixer set fills, que ja tenen com a cognom Barrera. En aquest moment la família devia tenir un estatus acomodat, ja que un dels fills és notari a Barcelona i un altre capellà. La propietat del mas es traspassà mitjançant la filla que ocupava la quarta posició: Maria Barrera Gurri, casada amb Francesc Sobregrau i Coma de Santjaume. A partir d’aleshores els hereus van portar el cognom Sobregrau. Pere Sobregrau Barrera (1761-1791) fou hereu dels masos Sobregrau, Castellet, Vilarosal de Parets i Gurri de Lliçà de Vall. Es casà amb M. Teresa Riber Boix, de Moià. El següent hereu fou Pere Sobregrau Riber, casat amb Eulàlia Artigues Descatllar. En la següent generació hi trobem Vicenta Sobregrau Artigues (1856), casada amb Josep Camalrena Terradellas. El seu hereu fou Pere Comalrena Sobregrau, que es casà tres vegades. Era hereu dels masos Sobregrau, Comalrena, Gurri, Castellet, Vilarosal i Terradellas. Els fills foren del primer matrimoni, amb Dolors Robert Cortada. El seu hereu fou Ramir Camarlena de Sobregrau Robert (1935), casat amb Anna Casals Gelabert, pubilla de Folgueroles. El següent hereu fou Pere Camalrena de Sobregrau Casals (1912-1964). Els hereus següents van mantenir el cognom Camarlena de Sobregrau. La documentació d’aquesta família es conserva a l’arxiu Sobregrau.

Pel que fa a la construcció del mas, per les seves característiques tipològiques es pot datar als segles XVI-XVII, tal com posen de relleu les diverses inscripcions que es troben en diferents indrets de la casa: 1594, 1666 i 1678.

Molt a prop de la masia es conserven dos pous de glaç que l’any 1765 estaven arrendats al notari Salvador Barrera. En el contracte s’estipulen les persones que hi treballaven així com la resta de detalls i les condicions de l’activitat. El gel es venia a Barcelona, i està documentat que en la dècada de 1770 al 1780 se’n treien unes 1.500 càrregues anuals.

Ja al segle XIX, can Gurri fou una de les masies de Lliçà que conjuntament amb d'altres de Parets formaren una associació per explotar la mina d'aigua anomenada dels "Set Socis". Aquesta mina ja existia al segle XVIII, però el 4 de setembre de 1805 es constituí una societat per donar-li un nou impuls. Era anomenada dels Set Socis perquè els promotors eren set propietaris de Lliçà de Vall i de Parets (CARRERAS et al., 1999: 120). Concretament,  can Nadal, can Gurri i can Coll (de Lliçà de Vall), i la Marineta, can Guasch, can Romeu, can Pla (de Parets del Vallès). 

En els darrers temps la masia era habitada per masovers, i els últims van ser la família de cognom Esteve. A finals de segle XX ja feia temps que la masia no estava habitada. La finca fou adquirida per l’empresa INIBSA, però el projecte que hi volia portar a terme no es va realitzar i des de fa uns anys l’Ajuntament utilitza l’espai del pati en la Festa del Glaç, mentre que l’interior de la casa es fa servir com a magatzem. El 1998 s’hi va fer una restauració parcial en què es va recuperar la fisonomia originària del mas i del barri que l'envolta.