La Puda de Segalers
Tona
Ubicació
Coordenades:
Classificació
IPEC. Inventari del Patrimoni Etnològic del Montseny.1995-1999. La Puda de Segalers. Tona. Número d’inventari IPEC 900028. 22-4-1998. Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya.
Descripció
Edifici senzill, de planta rectangular, amb coberta a doble vessant i carener paral·lel a la façana, que està encarada a llevant. Presenta el ràfec decorat amb una imbricació de petits dentellons poligonals. Les façanes estan arrebossades i pintades, i una línia de maons disposats de cantell a mode de fris separa els forjats de la planta baixa i el primer pis.
Les façanes són simètriques, amb obertures d’arc escarser, distribuïdes en eixos verticals, i decoració amb rajola ceràmica arrebossada. Les obertures de la primera planta es troben situades a una certa alçada atesa la ubicació de les banyeres.
Hi té adossat un cobert de maó i porxo obert on s’hi resguarda un pou circular, que encara conserva la corriola i galleda per recollir l’aigua al fons.
Al voltant, rodeja la casa una zona enjardinada, amb arbrat dispers, i més enllà, camps de conreu.
Hi ha moltes similituds tipològiques amb el Balneari Ullastres, can Santes i la Bestreta.
Al segle XIX s'hi prenien les aigües sulfuroses en banyeres de marbre, que en alguns casos s’han conservat fins els nostres dies. Les persones que visitaven el balneari, s’hostatjaven al mas Vendrell, que va ser rehabilitat amb aquesta finalitat.
Història
L'any 1876 es varen descobrir aigües sulfuroses medicinals, vinculades amb la Puda de Segalers. Un any més tard, es creava la societat “Casals i Cia” per explotar-ne les aigües. Estava integrada per Sebastià Casals, Mariana Gelabert, Joaquim Albanell, Joan Viñeta, Marià Plantalamor, Joan Almató i Francesc Gatillepa. L’arxiu del mas Vendrell conté aquesta informació. Segons aquesta documentació, la deu només es va explotar fins la temporada del 1888-1889, i el metge encarregat de l'atenció mèdica del balneari era el Dr. Josep Salarich.
Aquesta deu d’aigua va ser la segona que es va descobrir, després del Balneari Ullastres, que fou estudiada pel doctor Antoni Bayés i Fuster a partir del 1874. Els estudis afirmaven que les aigües estaven recomanades per les malalties hepàtiques i dermatosis, per les afeccions limfàtiques, cloròsiques, de ronyons, pels bronquis, etc.
Les aigües de Segalers van ser premiades a l'Exposició Universal de París de 1878 i en la “Balneològica” de Frankfurt de 1881.
L'actual edifici es va construir com a balneari provisional. Es coneix l'existència d'un projecte molt ambiciós, de 1877, per a la construcció d'un gran hotel balneari a Segalers, que mai es va portar a terme.
Bibliografia
LACUESTA, R.; PANYELLA, V.; PUIGVERT, J. M. (et alii) Mapa d'Arquitectura i Paisatge Urbà Noucentistes. Raquel Lacuesta Contreras - Joaquim M. Puigvert i Solà - Mercè Vidal i Jansà, 2014 - 2020.
LACUESTA, R.; GONZÁLEZ TORAN, X. (2007) Modernisme a l’entorn de Barcelona: arquitectura i paisatge. Librería Montgiber. Diputació de Barcelona.
LLEOPART, Amadeu.(2006) Retalls del passat per conèixer millor Tona. Ajuntament de Tona.
PADRÓS GÓMEZ, Carlos (2008) Dossier documentació Ruta de l’aigua a Tona (Osona). Ajuntament de Tona, Centre Interpretació del Camp de les Lloses. Pàgina 87.
PLADEVALL, Antoni (1990) Tona. Mil cent anys de Història. Eumo Editorial/Ajuntament de Tona. Pàgines, 171-173.
SALARICH, Josep. (1877) Aguas salinas-sulfuro-yodo-bromuradas de Segalés de Tona y su proyectado establecimiento balneario: memoria médico-topográfica. Vic.
