La Mateta
Matadepera
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Tipologia B de la normativa específica pels elements arqueològics (Fitxa número 60 del Catàleg de Béns a protegir del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal).
Descripció
Masia situada en la part baixa de la serra de les Pedritxes, al peu del turó de Sant Joan i a la banda dreta de la riera de Les Arenes, a tocar amb l’església de Sant Joan. S’aixeca damunt una àmplia terrassa que anivella el terreny. És de planta rectangular, gairebé quadrada, formant un cos compacte de planta baixa, dos pisos i golfes. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana orientada a migdia.
Les principals façanes són la de llevant i la de migdia. En aquestes és on es veu l’esforç programàtic a l’hora de dissenyar les obertures, buscant la simetria i l’equilibri entre el ple i el buit. Al tractar-se d’una edificació del segle XIX, no es distribueix segons el fus horari, sinó que situa la façana principal a la façana de llevant. La composició es fa a partir de quatre eixos de verticalitat definits per les obertures, on només l’eix de l’esquerra difereix dels altres tres, amb finestres més petites. En canvi en els altres tres eixos destaquen els balcons, tres per planta, amb barana de ferro. En planta baixa hi trobem la porta d’accés i les finestres als costats. Destaca el rellotge de sol en el primer pis entre el primer i el segon balcó. El parament és arrebossat llis i pintat d’ocre. Als voltants de les finestres s’ha pintat una franja en blanc. Les obertures de la planta baixa tenen brancals i llindes de pedra treballada. A la llinda de la porta hi ha un element decoratiu.
La façana orientada a migdia té una distribució anàloga ala de llevant: dels quatre eixos, només el segon i el quart tenen finestres amb balcons i es combinen amb finestres més petites en els eixos u i tres. El rellotge de sol es troba a la planta pis entre els balcons, per damunt d’una de les petites finestres d’aquest eix.
Destaquen les feixes de conreu amb marges d’obra ben treballats paral·lels al camí i que amb molta probabilitat pertanyien a l’antiga Can Torrella de Dalt. De la mateixa manera que la resta d’estructures que envolten l’edifici i que presenten una factura més arcaica.
Destaquen dos rellotges de sol, un a la façana de llevant, i l’altre a la façana de migdia.
Història
Les masies de La Mateta, Can Roure, Can Torrella de Baix, el Mas Cellers, Can Ferrers de Dalt i Can Ferrers de Baix, es troben vertebrades al voltant del Camí Ral de Barcelona a Manresa, seguint la línia de la riera de Les Arenes. L’església de Sant Joan vertebrarà al seu voltant el nucli originari de Matadepera durant segles.
Francesc Mata compra el mas Torrella de Dalt el 15 de maig de 1821 per construir-hi La Mateta.
Joan Solà (1926) publica un recull de documents i consideracions per aportar dades a la història de Can Torrella: “Es diu que Torrella de Dalt fou l’antic Mas del Pou, que no tardaria gaire a ser absorbida per la primera. (...). Els amos visqueren una pila de centúries al primer, tenint al de baix el forn de vidre i el d’obra, que estaven en el seu fort pels anys 1799, així com l’hostal, part d’allà de la Riera, que el baró de linde feu tancar al 9 de març de 1786 perquè perjudicava l’hostal de La Barata. Poc a poc tocant els forns bastiren una casa , que fou salvada pels veïns en voler el francès destruir-la (...) a 15 de maig de 1831 es vengueren aquell antiquíssim casal del mas de dalt a Francesc Mata, qui hi construí la Mata Xica ".
Bibliografia
AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Volum IV. Catàleg de Béns.
BALLBÈ, M. (1985) Masos i Pairalies de Matadepera.
FERRANDO, A. (1987) El Monestir de Sant Llorenç del Munt i les seves possessions. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
FONT i SEGURA, Xavier (1997). Inventari del patrimoni cultural de Matadepera. Inèdit.
FONT i SEGURA, Xavier i MUNUERA BERMEJO, Jaume (2014). Matadepera. Patrimoni cultural. Ajuntament de Matadepera.
SOLÀ, J. (1926). Can Torrella; dins Butlletí del Club Pirinenc de Terrassa, pàg. 20.
