Jaciment de Santa Maria Antiga (o Santiga)

Santa Perpètua de Mogoda

Santiga és un petit nucli dins el terme municipal de Santa Perpètua de Mogoda, a l'extrem est de la comarca del Vallès Occidental. Santiga, antiga parròquia rural, està situada a mig camí entre Sabadell i Santa Perpètua de Mogoda, a poca distància de la carretera que les uneix (B-140) i a 2km del nucli urbà. La vall de Santiga es troba entre la Serra de la Salut i la de Polinyà, que emmarquen l'estructura de la seva conca, les aigües pluvials de la qual s'escorren per la riera. L'any 2008 es realitza la primera excavació en extensió al subsòl de l'església de Santiga que es va efectuar a tota la nau central i gran part de la nau lateral. Segons els seus excavadors queden pendents d'excavació la Capella del Sant Crist, situada al nord de la nau central, la zona de l'entrada de l'església, que queda just sota el cor, i la zona de l'absis de la capella de Sant Joan. Aquesta intervenció ha exhaurit el 70% de la superfície excavada. Els resultats d'aquesta intervenció són ara per ara preliminars, doncs encara es troben en fase d'estudi. Així s'ha pogut establir set fases cronològiques que van des d'època romana a l'època contemporània. D'època romana s'han documentat una sèrie de murs, sense conservació d'estratigrafia associada. Així i tot, s'ha recuperat al jaciment ceràmica d'època altimperial com la sigil·lada sudgàlica i restes fragmentades d'àmfores i ceràmica comuna. Corresponents a l'antiguitat tardana (s. VI-VIII) s'han documentat nombroses estructures que reutlitzen els murs i els espais d'època romana, que sembla han de correspondre a una vil·la romana. D'aquest moment s'ha documentat un nivell d'habitació format per les restes d'un paviment d'argila trepitjada associada a ceràmica datable en el segle VIdC, i restes d'una llar de foc amb solera d'argila. També corresponen a aquest moment restes d'un paviment realitzat a base de fragments de tègula romana i dos encaixos de dòlia amortitzats amb materials datables en el segle VII. D'època almedieval (s.IX-X) s'ha documentat la nau d'una petita església (preromànica) que aprofita els murs construïts en època romana. Aquest edifici presenta una planta rectangular de 3m x 4m, que hauria quedat absorbida pels fonaments de la posterior església romànica. S'observen diferents refraccions de les parets existents i la construcció d'un mur de tancament a llevant formant el que es podria interpretar com la capçalera recta d'aquesta nau. S'ha identificat també el basament de l'altar construït amb pedres i morter de calç. A l'interior d'aquest edifici s'identifiquen també dues sitges amortitzades amb materials de segle X., i dues tombes antropomorfes de reduïdes dimensions. Dels segles XI-XIII, s'ha documentat tot el perímetre i la planta de l'església romànica del segle XI d'estil llombard. Aquestes restes que no s'han conservat en alçada formaven part d'una església d'una sola nau, que tindria volta de canó , absis semicircular i un campanar de torre al costat nord. Associats als estrats de construcció del temple del segle XI es van recuperar diversos fragments d'un mateix plat en verd i manganès andalusí (s. XI). D'aquesta fase s'ha documentat també i datable cap a finals del segle XII, una nau lateral més reduïda que la romànica capçada a l'est per un absis semicircular. De mitjan segle XIII es documenta la construcció d'un nou cos pel costat sud, que converteix la capella annexa de Sant Joan en una nau lateral de les mateixes dimensions que la nau principal. A l'interior de la nau s'han documentat 8 sitges (3 en una campanya anterior), a l'interior de les quals s'hi han recuperat algunes monedes de Jaume I. També d'aquesta fase s'han identificat set enterraments en fossa simple i situats paral·lelament al mur de tancament sud de la nau romànica. D'època baixmedieval (segles XIV-XV) s'ha documentat un panteó situat davant de l'altar de Sant Joan. Els materials procedents del rebliment d'aquest panteó permeten datar la seva amortització amb posterioritat a mitjan segle XV. D'època moderna es documenta la reforma de la façana i l'absis (segles XVI-XVIII), el darrer paviment de l'església, de rajola disposada en sardinell associat al moment de construcció del panteó de l'any 1722. Aquesta construcció realitzada amb rajols lligats amb morter de calç afecta moltes de les estructures i restes d'època medieval. A l'interior del panteó, a més de restes òssies humanes s'hi va recuperar algun rosari i un crist de bronze. D'aquesta època es van documentar quatre enterraments en fossa rectangular i caixa de fusta, així com una sèrie d'estrats associats a la construcció de l'absis principal actual d'estil gòtic tardà. D'època contemporània s'ha documentat el darrer paviment de rajoles de terra cuita construït amb posterioritat a la guerra civil espanyola.