Els goigs són composicions poètiques, de caire popular, que es canten en llaor de la Mare de Déu, a Crist o als sants. Es canten col·lectivament, en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec, una processó, etc. La seva finalitat, en el marc de devoció i en memorial d'un sant o santa, patró o patrona d'una comunitat, consisteix a donar les gràcies pels béns rebuts, o bé com a pregària per demanar la salut física o espiritual de la comunitat. La hagiografia explica que Sant Sebastià va néixer a la Galia, a la localitat de Narbona, i segons Sant Ambrosi, criat a Milà, era centurió de la primera cohort en els temps de l'emperador Dioclecià. Convertit al cristianisme, va ajudar a altres cristians que estaven reclosos a les presons, i va exhortar als seus amics Marc i Marcel·lí a continuar ferms en la seva fe. Per aquest motiu, l'emperador Dioclecià el va fer lligar a una post al centre del camp de Mart, i va fer de diana dels arquers que el van travessar amb multitud de fletxes. Però no va morir. La seva viuda Irene el va curar de les ferides i li va salvar la vida. Després de la seva curació, Sant Sebastià va retornar davant de Dioclecià per retreure-li la seva crueltat amb els cristians. Llavors va ser flagel·lat i apallissat fins a fer-lo morir, i el seu cos va ser llançat a la cloaca Màxima. Sant Sebastià es va aparèixer en somnis a una cristiana, per revelar-li el lloc on es trobaven les seves restes, i li va demanar que li donés sepultura a les catacumbes. El culte a Sant Sebastià com a protector contra la pesta és molt antic i data de l'any 680. En aquest any la ciutat de Roma estava infectada per aquesta epidèmia i els ciutadans van construir un altar amb la imatge del sant a la basílica de Sant Pere. La gent va anar a invocar-lo i la pesta va cessar immediatament. Aquest fet es va divulgar per tot el món ràpidament i des d'aquest moment va ser invocat a tot arreu.
