Forn de calç II del torrent de la Cansalada
Rellinars

    Vallès Occidental
    Sector camí ral
    544

    Coordenades:

    41.64871
    1.94474
    412126
    4611312
    Número de fitxa
    08179 - 466
    Patrimoni natural
    Tipologia
    Zona d'interès
    Estat de conservació
    Dolent
    Es conserven les parets laterals.
    Protecció
    Inexistent
    Inexistent
    Accés
    Difícil
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    08178A003000030000OE
    Autoria de la fitxa
    Marc Malgosa Montserrat, Joan Soler Gironès i Marc Samper Gispert

    Forn de calç circular del tipus discontinu o intermitent, situat en el marge esquerre del Torrent de la Cansalada. Es tracta d'un forn de calç excavat aprofitant el marge del torrent. En força mal estat. L'enderroc ha caigut a l'interior; no s'observa cap boca. L'alçada màxima de la paret actual és de 2 m i manté un diàmetre d'uns 3,5 m.

    L’accés pot fer-se des del camí ral, o bé venint de l’oest des del Coll de la Morella cap els Hostalets del Daví, baixant cap el torrent de Casajoana i remuntant el torrent de la Cansalada, o bé de l’est des del sector de les Boades, pujant al Coll del Correu o del Daví, i baixant fins al fons del torrent de la Cansalada. No està permès circular-hi en vehicle, per la qual cosa cal accedir-hi a peu.

    Aquest element està donat d’alta al registre de la Wikipedra amb el codi 735.

    Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament i fins no fa pas massa anys, a mitjans del segle XX, era un material molt necessari per a la construcció: barrejada amb aigua i sorra es preparava el morter. També era el material indispensable per arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. S'impermeabilitzaven les cisternes i els safarejos, era un gran desinfectant i al camp servia per a ensulfatar les plantes contra les plagues (encara actualment s'emblanquinen els troncs dels arbres fruiters perquè no hi pugin les formigues i altres paràsits).

    El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona excavat dins un marge o la roca. Es necessitaven temperatures que oscil·laven entre els 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. S'omplia resseguint la banqueta amb les pedres, en funció de la mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca, anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc.

    Se sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, i es transformava en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar-la en carros a la seva destinació. Generalment s'enfornava una càrrega quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat.

    Moltes cases i masos aïllats podien tenir-ne un per a les seves necessitats que s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa, només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació.

    MALGOSA MONTSERRAT Marc, SAMPER GISPERT Marc i SOLER GIRONÈS Joan (2021). “Rellinars a les teves mans”, Guia excursionista i geogràfica. Edita Ajuntament de Rellinars.

    Mapa Topogràfic municipi de Rellinars, escala 1:7500 (2021). Inclòs dins la guia excursionista i geogràfica de “Rellinars a les teves mans”.