Església del Roser

Súria

Primitiva parròquia de Sant Cristòfol, l'origen de la qual es podria remuntar a finals del segle IX, amb la repoblació del Bages pel comte Guifré (SITJES, 1990), apareixent en una llista de parròquies feta entre els anys 1025 i 1050 (SITJES, 1990). L'any 1110 hi ha una deixa per als clergues de Sant Cristòfol (REGUANT, s.d.). L'edifici actual és datable en el període romànic tardà d'acord amb un testament de l'any 1205, que es conserva, a l'arxiu Fàbrega de Cererols, atorgat per Guilleuma de Torroella, germana de Berenguer de Súria i muller de Berenguer de Torroella, del qual prengué el nom. Entre les seves disposicions figuren les deixes per a esglésies i, entre aquestes, aquest temple de Súria. En concret, llega per a ser-hi enterrada, set sous per a les obres i dotze diners a la capella de Sant Jaume, segurament, la situada a l'esquerra i que presenta un arc cec (SITJES, 1990). Tot això vol dir que, en aquell moment, l'edificació estava molt avançada (SITJES, 1990). Un altre testament del mateix arxiu, el de Guillem de Bosc, de 1348, esmenta una deixa per a l'altar de Sant Cristòfol, que devia ser per a un retaule gòtic (SITJES, 1990). La confraria del Roser fou fundada el 1591, amb autorització del Papa Gregori XIV (REGUANT, 1988), de qui es conservava, l'any 1930, una butlla ornada en policromia (LLADÓ, 1993C). L'any 1603, el bisbe de Vic, Francesc Robuster, va autoritzar una confraria a Sant Antoni (LLADÓ, 1993C). També se sap que el beneficiat de Santa Maria sa Vila rebia un censal de can Ribera de Coaner i cap el 1680 el benefici d'aquest antic monestir ja s'havia extingit, essent la seva dotació cedida a la confraria del Roser, que en quedà així encarregada del culte (REGUANT, 1988). A la primera guerra carlina, l'església va ser saquejada, servint de fortalesa durant tres anys (REGUANT, 1997). L'any 1862 hi havia al front de la parròquia mossèn Jaume Soler, el qual, veient que la seva església era massa petita per a les necessitats de la feligresia, cada vegada més nombrosa, va decidir ampliar-la. Per a portar a bon port les obres d'ampliació es va crear una junta especial, formada pel rector mateix, el batlle, quatre regidors i el síndic. El 14 d'abril la citada junta dirigí un informe dels seus projectes al bisbe de Vic informant-lo que les obres que volien realitzar es pagarien per subscripció pública; al mateix temps li comunicaven que l'arquitecte Josep M. Blandó havia acceptat dirigir els treballs. El bisbe, per tal de conèixer l'abast de les obres i la seva viabilitat tècnica, es va dirigir a un altre arquitecte, Joan Cortès i de Ribera, perquè estudiés el cas i n'elaborés un informe. El dia 22 d'octubre del mateix any, Joan Cortès i de Ribera presenta l'informe en el qual expressa que encara que tècnicament les obres són viables, per portar-les a terme impliquen un cost molt elevat, a més d'obstruir l'entrada del castell. L'església constava, fins aleshores, d'una sola nau i una sagristia darrera l'altar major amb un traster al costat . La intenció del rector i els altres membres de la junta era crear dues naus laterals més ; per això volien tapar l'entrada de la fortalesa, que es trobava en un corredor que separava ambdós edificis. A pesar de l'informe contrari a l'obra de l'arquitecte, l'església fou remodelada. En tapar aquella entrada se'n devia haver d'obrir una altra amb el perjudici que això podia comportar. Per l'altra banda els inconvenients eren menors, ja que el terreny en què s'havia d'assentar la nova nau, era ocupat anteriorment pel cementiri i a la part inferior pel pas de la casa rectoral a l'entrada del temple; això es podia solucionar dotant l'església d'una nova entrada lateral que abans no tenia. L'arxiu del bisbat de Vic no diu res més sobre aquest afer; però tal com es troba actualment es pot observar que les citades obres es realitzaren (REGUANT, s.d.; 1988; 1997).