Al llarg del temps, el cementiri ha anat canviant d'ubicació. En primer terme, es trobava al voltant de l'església (Faura Arís, 1996: 222), i a la plaça major, on s'enterrava el comú de la gent. D'altra banda, les famílies més riques es feien enterrar davant l'altar, com és el cas de la família de Joan Oliver i Mir. (Martí Albanell, 1926: 25). Arran del creixement del poble i d'algunes epidèmies que experimenta el Papiol, com la de 1809, es va haver de anar canviant la seva ubicació, anant als voltants de can Tintorer al 1808 (Faura i Casanovas: 1999: 65) i al Camp de les Figueres d'en Pagès al 1809. (Martí Albanell, 1926: 25)
Finalment però, l'any 1836 es va construir l'actual, fora del poble, a les terres de Can Barba, en un lloc anomenat la Paisa de Casa Roger.
La compra es va efectuar per la quantitat de 129 i 10 sous, una quantitat força alta per la època. (Faura i Casanovas: 1999: 65). La primera persona en ocupar una tomba va ser Francisca Camderrós, morta el 18 de juliol de 1836. Sis dies abans però, el cementiri va ser beneït per totes les autoritats municipals. (Martí Albanell, 1926: 25-26). Una anècdota curiosa relacionada amb la creació del nou cementiri es que el mossèn Massabeu, veient insuficient la retribució del campaner i l'enterrador, que era de només 2 pessetes per adult des del segle anterior, va demanar l'augment del nou fossar. La iniciativa però no va prosperar. Hi ha certa confusió envers el moment de la municipalització dels fossars del poble, a causa de que els arxius de les alcaldies prèvies al 1845 son escassos. Durant la República però, segons es constata a les sessions de l'Ajuntament i al setmanari DIC, la municipalització va ser motiu de molta tensió. (Faura i Casanovas: 1999: 66). Després de la Guerra Civil es va fer construir una creu de fusta en record als caiguts. N'hi ha també les tombes de Mn. Josep Rull (1874-1931) i Mn. Magí Vidal (1885-1970). A més, hi ha diverses persones enterrades que van morir ofegades al riu , entre elles un turista alemany. (Faura Arís, 1996: 222) Una altra curiositat és que, si bé actualment el cementiri te diversos xiprers, estranyament no tenia cap a inicis del segle XX. (Faura Arís, 1996: 104).
