Carrer Major
Santa Maria d'Oló
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Carrer del nucli urbà d'Oló que es devia formar al segle XVIII i que és en realitat la continuació del carrer actualment anomenat Sant Antoni o popularment la Costa Gran. Té un traçat més o menys rectilini i més planer que no pas la Costa Gran, i hi trobem cases d'una tipologia força diversa que, en general, han conservat les característiques originàries, tot i que amb freqüents modificacions posteriors. La seva posició en la part més cèntrica i moderna del poble ha facilitat que s'hi establissin diversos establiments comercials, però actualment tots resten tancats.
De sud a nord (costat de ponent), el nom popular de les cases antigues és el següent: cal Tutó (núm. 1), ca la Bola (núms. 5-7-9), cal Fusteret Vell (núm. 11), cal Sastre Burdó (núms. 11-15) i cal Macià (núm 17). També de sud a nord (pel costat de llevant) els noms són els següents: cal Manel (núm. 2), magatzem de ca la Maria (núm. 4), cal Met (núm. 6), cal Forner (núm. 12) i cal Xampaina (núm. 14).
L'aspecte d'aquest carrer és molt heterogeni, ja que hi trobem cases d'estils variats. Entre les més interessants des del punt de vista arquitectònic i patrimonial cal esmentar cal Tutó, que conserva un antic forn de pa (núm. 1), cal Manel (núm. 2) o cal Met, amb una notable façana noucentista (núms. 6-8). Cal Fusteret Vell (número 11), cal Forner (núm. 12), cal Xampaina (núm. 14) i cal Macià (núm. 17) són exemples representatius de la casa popular del segle XIX. Cal Sastre Burdó destaca també per una façana també d'inspiració noucentista.
Informació facilitada per Josep Canamasas Güell
Història
El nucli inicial del poble d'Oló es troba al turó conegut popularment com Dalt del Poble. S'originà a partir d'una sagrera en època medieval i els segles XVI i XVII es reconstruí i va prendre la forma definitiva. Més endavant (possiblement entre els segles XVII i XVIII) el poble va créixer per on hi havia el pendent més suau; és a dir, cal al nord. Tot i això, el 1686 només hi havia 30 cases juntes, i el 1782 eren 67. El creixement, per tant, va ser lent. S'urbanitzà el carrer conegut popularment com la Costa, per la llarga pujada fins arribar a l'església. El nom antic de tota aquesta via era carrer Major, i el tram final era el carrer de Vic. El 1957 es va fer un canvi en el nomenclàtor, i a aquest tram final se'l va considerar també carrer Major, mentre que el tram de més pujada es va canviar per la denominació de Sant Antoni (per l'oratori dedicat a aquest sant que hi ha al començament). Des d'aleshores no hi ha hagut més canvis, i el carrer Major és el tram més planer.
Als segles XVIII i XIX el poble va poder créixer per aquesta part més planera a redós d'un antic camí que anava d'una banda cap a Vic i, de l'altra, cap al molí d'en Pons (FERRER, 1991: 82). En el llibre "Oló, un poble, una història" es recull el nom popular de les cases del carrer Major tal com era el 1930, i alguns d'aquests sobrenoms han canviat (FERRER, 1991: 89).
Bibliografia
GÜELL SABATA, Àngela (1988). "Santa Maria d'Oló", Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes.
PLADEVALL, Antoni; FERRER, Llorenç i altres (1991). "Oló als temps medievals", "Època moderna i contemporània", Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 81-82.
