Cal Pegaire
Dosrius
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Masia aïllada i reformada envoltada de jardí, que consta de quatre cossos adossats que li proporcionen una planta irregular. El volum principal és rectangular, presenta una coberta de teula àrab de dues vessants, amb el carener perpendicular a la façana principal i ràfec de teula àrab a tots els paraments. Està distribuït en planta baixa i pis. La façana principal, orientada al carrer, presenta dos portals d'accés rectangulars que conserven les llindes planes i algun dels carreus que en origen formaven part dels brancals. La resta d'obertures es corresponen amb finestres rectangulars de diverses mides, majoritàriament emmarcades amb carreus de pedra. Les del pis tenen els ampits motllurats. Destaca un petit plafó de ceràmica blanca amb el nom de la casa: "CAN PEGAIRE". Pel que fa a les obertures de les façanes laterals, cal dir que estan completament reformades. La resta de volums que formen part de la construcció són més petits, de planta rectangular i amb teulades d'un sol vessant, S'adossen a les façanes de ponent i tramuntana de l'edifici principal. La construcció presenta els paraments arrebossats i pintats, amb les cantoneres embellides amb carreus de pedra.
A la part posterior de l'edifici hi ha un petit grup d'alzines i un conjunt de pedres granítiques de grans proporcions que defineixen el territori.
Història
La primera referència documental de la masia la trobem en un plànol cadastral dels termes de Dosrius i Canyamars elaborat l'any 1853. Posteriorment, en una relació de les cases que existien a Dosrius consultada a finals del segle XIX pel rector Gaietà Viaplana, es menciona que l'any 1897 apareix una casa anomenada "Pegaire" dins del veïnat de Canyamars. Pel que sembla, durant la primera meitat del segle XX, l'edifici fou reformat. I, entre els anys 1943 i 1953, a la masia s'hi allotjaren diversos maquis. L'any 1966, la masia fou venuda als promotors de la urbanització que, posteriorment, la van vendre. Els nous propietaris hi varen fer més obres de rehabilitació i reforma. El topònim de la casa fa referència a l'ofici que desenvolupaven els treballadors dels forns de pega, la qual s'extreïa de la resina dels pins.
Bibliografia
ALSINA, N.; CALONGE, R.; CUSPINERA, L.; JUBANY, M.A.; LACUESTA, R. (2005). Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius. [Barcelona: Diputació de Barcelona, Ajuntament de Dosrius], Núm. Ref.: I.RU.44/063. RAMIS NIETO, Josep. "Cases a Dosrius (1632-1897)". A Dosrius. Una visita al passat. 1 de novembre de 2017. Bloc. Accés el 27 de setembre de 2017. RANGIL, Dani (2012). "Els forns de pega". L'Aulet, núm. 12, p. 17.
