Ca la Manela o cal Pep Gran
L'Estany
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Edifici de planta rectangular entre mitgeres de tres plantes i coberta de teula a doble vessant, que presenta la façana principal vers l'oest on obre porta al carrer dels Monjos. Aquesta és resolta amb arc rebaixat compost per elements de pedra local tallada. La clau de l'arc presenta una inscripció amb la llegenda JOAN SOLA ANY 1807.
Actualment l'estructuració de la façana s'articula a partir de la disposició de les obertures de cada una de les plantes, no guardant un ordre compositiu concret. La porta és de doble full i queda desplaçada a l'esquerra de l'eix central de façana, quedant flanquejada pel costat dret d'un finestral emmarcat també per brancals de pedra i llinda i ampit de monolítics, que tanca la seva obertura amb un reixat quadriculat de forja de barrots plans.
A la planta primera s'hi disposen dues finestres contigües, una al costat de l'altra amb motllures i brancals de pedra tallada dels que en destaca l'ampit motllurat així com el detall decoratiu de la llinda d'una de les finestres. Al pis superior que queda sota la coberta, s'hi disposa una petita finestra, just sobre l'eix de l'anterior, també amb tot l'emmarcat de pedra.
Deshabitada.
Història
Anomenat popularment com a carrer Fosc, aquest tramat urbà es desenvolupa a partir del segle XV al redós del camí d'Oló. Per tal de fer front a les despeses de reconstrucció de les dependències del monestir com a conseqüència del terratrèmol de l'any 1448, l'abat del moment emprengué a partir de 1451 la venda de diverses possessions del monestir; dels camps de la Sagrera entorn de la capella de Santa Cecília a Bernat Perer, dels patis de la Sagrera a Joan Lleonart, i a Genescà de tot el Serrat. Atribuint-se a aquest moment, segons la ressenya històrica de Josep Tresserra, l'inici de la construcció del carrer dels Monjos.
La seva morfologia es caracteritza per esdevenir un vial que salva un acusat desnivell al qual s'adapten les façanes de les cases i que cal pensar que també ja antigament devia estar empedrat, tal com ho està actualment. Pavimentació que facilitaria la circulació tant d'animals i persones pel seu traçat costerut.
Bibliografia
RODRÍGUEZ i LARA,J.L (1988)."Gent i llocs de l' Estany". Associació cultural de l' Estany. L' Estany. TRESSERRA, Josep (1920). Ressenya històrica del monestir i claustre de l'Estany. Impremta Anglada. Vic.
