Barraca de peó de carretera
Matadepera

    Vallès Occidental
    La Barata
    Emplaçament
    Carretera de Sabadell a Talamanca, quilòmetre 9
    638

    Coordenades:

    41.64122
    1.99087
    415958
    4610434
    Número de fitxa
    08120 - 245
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Edifici
    Contemporani
    Segle
    XIX-XX
    Estat de conservació
    Bo
    Protecció
    Inexistent
    Accés
    Fàcil
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    08119A001090030000YK
    Autoria de la fitxa
    Jordi Montlló Bolart

    Caseta o barraqueta de peoner, a peu de carretera, a mà esquerra en direcció Talamanca, un cop passat el punt quilomètric número 9 (tot just una trentena de metres més endavant). Queda molt dissimulada per la vegetació.

    És de planta quadrangular d’ 1’20 m de costat. Està construïda en el mateix marge o talús del mas de la Barata, reforçat amb pedra. La construcció està aixecada amb maó i arrebossat amb morter de calç del qual en queden força restes. Els muntants estan fets amb maó pla, disposats en fileres i la llinda és de volta, realitzada amb 6 maons plans. L’amplada de les parets és de 0’45 m.

    L’habitacle serviria per refugiar-se o deixar-hi les eines durant la construcció de la carretera, ja que és molt petit.

    Les casetes de peó enteses com habitacle neixen al segle XVIII al mateix temps que l’ofici. Aquests homes eren els encarregats de mantenir el bon estat de les carreteres. Es crea la Inspecció General de Caminos amb l’objectiu de mantenir el bon estat dels camins tan públics com carreteres.

    L’any 1852 durant el regnat d’Isabel II s’ordena la construcció de casetes per als peons on poder viure. Eren unes construccions molt modestes. La feina d’aquests homes era a més del manteniment de la via, la neteja de cunetes, els desaigües, traient herbes i mantenint pintades les fites quilomètriques, però també podien denunciar els vianants que en fessin un mal ús. A partir de 1909 s’organitzaren grups d’homes sota el comandament d’un capatàs i fins l’any 1967 no va sorgir el reglament que regia el cos de treballadors. Cap els anys setanta, principis de 1980 els peons deixaren de tenir un tram de carretera assignat i passaren a formar part dels centres de Conservació i Explotació com a funcionaris.

    Les casetes més petites servien per a deixar-hi les eines (xapo, pala, pic, podall, el carretó o el cove, o posteriorment algun senyal) o refugiar-se en cas de pluja.

    FORMIGA i BOSCH, Josep (2019). Els peons caminers a Espanya (s. XVIII-XX). El cas de la província de Girona, pp. 10-13. Plecs d’història Local. Temes-3.

    ORTUETA Hilberath, Elena de (2000). Modelos de Casillas de peones camineros. Actas del Tercer Congreso Nacional de Historia de la Cosntrucción, Sevilla, 26-28 octubre 2000.