Balma dels Òbits

Matadepera

La primera notícia que va donar peu creure que aquest indret fou habitat des de temps molt antics fou gràcies a la descoberta realitzada el mes de juny de 1948 per uns carboners, que varen localitzar tres sepultures a molt poca profunditat gairebé davant de la bauma murada i poc temps després una quarta descoberta per uns aficionats del municipi. El jaciment, de principis de l’Alta Edat Mitjana fou excavat per Serra Ràfols i el Dr. Maluquer, que depositaren les restes al Museu Arqueològic de Barcelona.

Lluís Vergés i Solà escriu sense citar les fonts: “Allò que més atrau és la grandiosa balma central amb restes de parets que assenyalen una època de convivència humana, que remunta segons trobem escrit cap a l’any 998, data en la qual hi havia gent que hi sojornava”.

Mossen Anton Vergés i Mirassó, en referir-es als Òbits transcriu un fragment de l’Especulum de Sant Llorenç del Munt: “ En 5 de las calendes de juny de l’any 1311, en unió de D. Francesch, Sor. del castell de Pera, declarà que la roca y la font dita dels Olbis en lo Mont Calvo, son en propietat del monestir, y lo honor que es de ju la roca en la qual baixa l’aygua es alou de dit Francesch Marqués. Volent que la font y aygua sia en lo successiu á us comú del monestir (homes y animals), y també dels de dit castell”.

Al segle XVI, en una documentació referent al mas Pèlacs s’especifica el següent: “ 1561, 4 de març. Joan Daví ven a Gabriel Pelachs, àlies Busqueta, una peça de terra del mas Daví, situada en el sot dels Òbits”. “1568, 26 de març. Joan i Jaume Daví estableixen Gabriel Pelechs, àlies Busqueta, una peça de terra situada en el Montcau, en el Clot dels Tubadals. Llinda a Ll. amb Joan Dalmau i part amb dits Daví; a M. amb dit Dalmau; a P. amb En Pobla i a T. Amb els Oubits”.

Més endavant, Francesc Garrigosa, del mas Garrigosa, conta a Salvador Cardús, historiador terrassenc que segons havia llegit en uns documents dels seus avantpassats, un bon dia aparegué a la balma dels Òbits un penitent que es passava llargues hores agenollat resant. S’alimentava d0’herbes i fruits i de les menges que les monges de Santa Agnès i els monjos del monestir li oferien. Decidit a quedar-se allí els pagesos dels masos Garrigosa, Bufí, Pèlacs, La Barata i la Mata per evitar que els atacs dels llops muraren la bauma. La història conta que passat uns anys el penitent desaparegué sense deixar rastre fins que els habitants s’assabentaren de que en realitat era un general de l’exèrcit que condemnat a mort havia fugit amagant-se a la muntanya de Sant Llorenç del Munt. El penitent en qüestió era Andreu Joan Rico, conegut popularment com Bartomeu de Sant Llorenç del Munt, defensor durant la guerra de Successió per la seva tasca encoratjadora envers la defensa de Catalunya contra Felip V.

El fals eremita fugí pels volts de 1714. La qüestió resta en que a partir de la seva fugida, la bauma dels Òbits es transforma en un mas, aprofitant les cavitats principals i els murs de l’eremitori. Tot i que en el cens de les masies de Matadepera de l’any 1751 encara no hi consta aquest mas.

La bauma edificada hauria constat de planta baixa i pis, al qual s’hi hauria accedit per una escala de la qual encara en queden algunes restes en un dels murs. Tenia llar de foc amb xemeneia, corral, forn de pa. En les feixes dels voltants per on actualment travessa el corriol en la seva bifurcació amb el camí de Mura, encara s’hi poden observar algunes parets seques dempeus que contenien els marges de les terrasses sembrades de cereals. També obtindrien mel de romaní i farigola i del ramat, formatge i llet i vianda. Tal vegada algun porc per embotit i llard per cuinar.

La darrera família que visqué en aquest mas foren els masovers Vilet. Els seus fills, en Ramon i la Francesca naixeren en els Òbits, i aquí visqueren fins que marxaren a Can Bufí perquè el seu propietari, de Can Pobla, es negà a reparar i condicionar la font, necessària per poder viure en un indret com aquest.

Durant la tercera Guerra Carlina, l’any 1872 els republicans de Sabadell i Terrassa varen incendiar la casa per evitar que s’hi refugiessin carlins. En una excursió realitzada per l’Associació Catalana d’Excursions durant els dies 1 i 2 de juny del mateix any, escriviren en el butlletí “De la cova del Drach passàrem als Obits, senzillas baumas tancades ab un mur y convertides en modesta y arruïnada vivenda. ¿Quina antigüetat té aquesta? La que en restos cremats i miserables se veu avuy, sens dubte ben poca, però lo trobarse propera á una font que brolla del mitj del rocam y qu’ens digué lo guia era la millor de la encontrada, aixís com la disposició especial del interior, potser acusan una d’aquellas habitacions pre-históricas, tant comunas a l’edat de pedra”.

Poc després d’aquests fets sembla que a la cavitat coneguda amb el nom de Cau de la Moneda, s’hi localitzà una màquina de falsificar moneda.

D’ençà a l’incendi, la bauma dels Òbits  fou emprada per carboners, per pastors i  concorreguda per excursionistes.