Tines de vi de Caraüll
Oristà

    Osona
    Sector sud del terme municipal
    Emplaçament
    A 400 metres per pista forestal de la carretera C-670, punt quilomètric 4'100

    Coordenades:

    41.9155
    2.08515
    424134
    4640799
    Número de fitxa
    08151 - 214
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Element arquitectònic
    Contemporani
    Segle
    XIX
    Estat de conservació
    Bo
    Protecció
    Inexistent
    Número inventari Generalitat i altres inventaris
    Sí, IPIC. 24.115.105
    Accés
    Restringit
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    Ref. cad.: 006A00048
    Autoria de la fitxa
    Jordi Compte i Marta Homs

    Les tines de vi de Caraüll es troben situades en una estructura adossada a la façana est de Caraüll. Les tines estan ubicades dins una estructura rectangular de dos nivells construïda amb murs de maçoneria de pedra amb carreus treballats delimitant les cantonades i coronat amb una teulada d'una vessant. A l'interior hi ha dues cavitats cilíndriques. La que es troba l'oest, actualment utilitzada com a dipòsit d'aigua, té un diàmetre de 4'30 metres i una profunditat de 3'30 metres i està revestida interiorment amb cairons de ceràmica vidriada de color roig de 40 x 40 centímetres. La que es trobava a l'est no està acabada, quedant a la vista únicament un gran forat circular. Dins el volum principal de la masia, a l'extrem nord-oest, també hi ha una altra tina de vi, d'uns 4 metres tant de diàmetre com de profunditat, i a la que s'accedia a través d'una passarel·la de la que en resten els encaixos a la roca.

    A la llinda de la porta de la galeria on es troben dues de les tines de Caraüll hi ha la data inscrita de 1869.
    La tercera imatge s'ha extret de l'Inventari de Patrimoni Industrial de Catalunya.

    Les tines eren elements indispensables en el procés d'elaboració del vi. En les zones on abundava el conreu de la vinya, com és el cas d'Oristà, bona part de les cases tenien una tina. El procés s'iniciava amb la recol·lecció del raïm, que era transportat amb portadores fins a la part superior de la tina, on es col·locaven unes fustes travesseres lleugerament separades anomenades brescat. El raïm s'abocava sobre el brescat i era trepitjat amb els peus. El suc que en sortia, el most, s'escolava a l'interior de la tina dipositant-se al fons i deixava com a residu la brisa, les restes del raïm xafat. En aquest punt es decidia si es volia fermentar el most amb la brisa o sense. Un cop el most havia fermentat es treia de la tina per una pedra amb un forat interior, la boixa, situada a la part baixa de la tina que solia donar al celler.

    MESTRE, Pere (1998). Inventari del Patrimoni Industrial de Catalunya. Oristà. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.