Santa Maria de Valldaura
Olvan
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Església de planta rectangular, sense absis i amb el presbiteri quadrat; coberta amb teulada a dues vessants suportada amb cavalls i llates de fusta, i reforçada per mitjà de dos arcs diafragmàtics apuntats, dels quals arrenquen un seguit de permòdols que suporten la coberta. Els arcs divideixen l'espai en tres crugies i externament són reforçats amb contraforts de planta quadrada. Quatre finestres de doble esqueixada i arc de mig punt il·luminen l'interior, tres són situades a migdia i l'altra al mig de la façana principal i decorada amb una pinya, l'emblema de la família Pinós, sobre la porta a la façana de ponent. La porta es formada per un arc de mig punt adovellat i amb guardapols bisellat sostingut per dues mènsules amb motius figuratius i geomètrics. Un campanar de cadireta de dos ulls corona la façana. El paviment de cairons és de la reforma de 1984-94. L'aparell de l'edifici es un carreuat molt simple amb peces tallades i escairades col·locades en filades horitzontals i unides amb morter de calç.
Al tall del terreny, en el costat del mur de tramuntana, es poden veure els testimoni de restes de les estructures de l'antic monestir.
Autoria de les imatges: Sara Simon, 2021.
Història
Els germans Bernat i Geralda de la Portella fundaren el monestir de Santa Maria de Valldaura l'any 1231; el 1338 part de la comunitat de monges cistercenques es traslladà a Berga, a la casa de Santa Maria de Montbenet. La comunitat que restà a Valldaura es traslladà, definitivament a Manresa, el setembre de 1398. El 1516 l'abadessa Francesca d'Oluja establí el monestir enrunat de Valldaura amb les seves terres, a Bartomeu Ballart que, a partir d'aquesta data, prengué el nom de la propietat i la família passà a anomenar-se Valldaura. Actualment es conserva el nom tant en la propietat com en el cognom de la família propietària, tot i que canviat a "Balldaura". Santa Maria de Valldaura és l'església del monestir que, per notícies documentals, l'any 1563 encara conservava una part de claustre tot i que molt malmès.
Bibliografia
SANTAMARIA, J.(1986): Memòries del monestir de Sant Pere de la Portella i de tot el seu abaciat i Baronia, p.83-95. Catalunya Romànica,XII. El Berguedà (1988), p.353-354. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (1994), p.134. BUSQUETS (2002). El Monestir i la família de Valldaura (inèdit)
