Sant Pere de Vallcàrquera

Figaró-Montmany

És una antiga parròquia rural que està situada a la "vallis carcera" o vall reclosa, entre els contraforts de Tagamanent i el turó de Monteugues. Documentada indirectament l'any 1078 quan s'esmenta la parrochiam Sancti Petri de Vallecarcara, l'església romànica de Sant Pere era un edifici d'una sola nau, a la qual es va afegir posteriorment una nau lateral, una capella i un campanar quadrat de dos ulls. Encara avui conserva un absis de planta semicircular i llis per fora, cobert amb una volta de quart d'esfera. La volta de la nau és de perfil apuntat, característic de l'estil romànic tardà, i tant aquesta com l'absis estan coberts per una teulada a dues vessants feta de teula aràbiga. D'aquesta època romànica resten també dues finestres absidals de doble esqueixada, una finestra geminada al a façana principal de ponent i els paraments íntegres dels murs nord i est. L'aparell a l'interior i l'exterior és desigual, regular en alguns trams i molt irregular en altres. Inicialment era filial o sufragània de l'església de Sant Esteve de la Garriga. Sembla que existia ja amb aquesta filiació al 966, quan el comte Miró va unir l'església de la Garriga amb les seves filials a la catedral de Barcelona, segons confirma una nova unió que es va fer el 1139 de l'església de la Garriga amb les filials, ara explicitades, de "Sant Pere de Valle Charchara" i Sant Cristòfor de Monteugues, al monestir de Santa Maria de l'Estany. Aquesta dependència no fou obstacle perquè tingués drets parroquials, com consta en la venda d'unes terres situades a la parròquia de Sant Pere de "Vall Carcera" l'any 1074. Probablement, encara que no s'ha trobat la dotalia corresponent, l'església romànica de Sant Pere fou consagrada com la de Sant Pau de Montmany a finals del segle XII. La dependència del monestir de l'Estany es confirma encara el 1464, en què l'abat de l'Estany arrendava els delmes i les primícies de la parròquia i presentava els sacerdots que havien de regir l'església. L'any 1508 el campanar de Sant Pere tenia dues campanes "bones i adornades". La teulada que s'havia renovat l'any 1413 després que el visitador d'aleshores ordenés fer "unam bonam entostam ad mudum tegulare", ja amenaçava ruïna i tenia goteres. La rectoria, en canvi, era nova i estava molt bé. L'església estava voltada, almenys en part, pel cementiri, documentat per primera vegada l'any 1400 com a "cimiterio Sancti Petri de Vallecarquera" on ordena Pere Antic el "corpus meum ad tumulandum...in tumulo meo qui ibis est". Dins del temple hi havia un altar principal de pedra amb una ara consagrada, decorada amb cinc tovalles, una d'elles estripada. El pal·li sobre l'altar i davant del retaule, era de vellut de color burell i tenia un frontal amb cortina; el bisbe disposà que el pal·li fos a dues cares, una de fusta blanca i l'altra de teixit negre. També hi havia un bon cor. Davant de l'altar hi havia dues llànties, una d'elles trencada, penjant del sostre, que mantenien enceses els parroquians segons un antic costum. Una llàntia cremava sempre i l'altre només els dissabtes a la nit i diumenges, quan es feia missa. També penjava del sostre una campaneta, que sonava quan es feia transubstanciació i, a prop, un clasicum amb nou campanetes. La visita també fa referència a una altra campaneta portàtil. L'altar de Santa Maria era de fusta, sense ara i sense hostiari, cobert per tres tovalloles i un parell de pal·lis estampats, un dels pal·lis estava en bon estat i l'altre era "vero antiquissimo". Darrera l'altar hi havia una retaule amb la imatge de la verge en fusta coberta amb un mantell de roba de color verd. L'altar no tenia cor.