Sant Cristòfol de Monteugues

Figaró-Montmany

Esmentada per primer cop l'any 1021 Sant Cristofol és una antiga església parroquial que es troba enlairada entre el Figaró i la Garriga, enmig dels dos grans masos de Plans i Valls, que n'han estat des del segle XIV la única feligresia. Una llegenda basada en la inscripció d'una campana del segle XV feta pel fonedor Carles Many al lloc veí del Pla de la Batalla, pretenia que l'església havia estat fundada per l'emperador Carlemany en acció de gràcies per una batalla guanyada contra els àrabs. De fet no hi ha constància documental expressa de la vinculació de les esglésies de Montmany a la parroquial de la Garriga en aquesta època ni de que totes les esglésies de Montmany existissin al 966. Tot i la manca de documents és lícit identificar aquestes esglésies com a filials de la Garriga, i, en el cas de Sant Cristòfol, aquesta com a tal fou cedida al 1139 al monestir de Santa Maria de l'Estany, el qual en tingué el patronat fins als segles XV o XVI, segons s'exposa en documents de la Garriga o Sant Pere de Vallcàrquera. Així no obstant, tenia categoria parroquial segons una venda de terres del 1032 al lloc dit Camp de Mascaró, de la parròquia de Sant Cristòfol de Monte Eguas. La manca de poblament va fer que s'unís a efectes pràctics a Sant Pere de Vallcàrquera en qualitat de sufragània. L'any 1508 l'església de Sant Cristòfol es trobava ben tancada i s'hi havia fet reparacions ordenades en l'anterior visita de l'any 1498. A fora, el campanar tenia dues campanes, i a dins, hi havia un altra major amb una ara i les corresponents relíquies, cobert per tres tovalles, un pal·li estampat i un cor en mal estat. El temple tenia un altre altar dedicat a Santa Maria, de pedra i tapat amb les tres tovalles i pal·li però sense cor. El ciri pasqual, que es beneïa a l'església parroquial de Vallcàrquera, un altre i encara cinc més col·locats en una brandonera, els pagaven els parroquians. Del sostre penjaven dues llànties mantingudes també pels parroquians, tot i que en una d'elles cremava un quarter d'oli donat "singulis annis ex antiquissima possessione" per la casa Blancafort de La Garriga. També penjava del sostre una campaneta. A l'església hi havia una creu de fusta pintada. A causa de l'abandonament li va caure la volta primitiva i per això, al 22 de març de 1572, el vicari general de Barcelona va donar permís perquè es construís una volta nova i també es va reforçar la nau i es va obrir un portal nou. Fou profanada el 1936 i restaurada el 1943. S'hi celebra cada any un concorregut aplec per la festa patronal. Des de 1957 pertany a la diòcesi de Vic.