Les ermites es van bastir, tradicionalment, en la part alta de la muntaya. De bon principi s'utilitzaven les coves naturals, abans de les construccions d'obra que, contínuament apliades, presentaven als segles XVII i XVIII l'aspecte de petits monestirs, amb capelles, habitacions, cisternes i hort. Llur nombre fou fixat en dotze a principi del segle XV. En els primers anys del segle XVI algunes foren canviades de lloc i altres abandonades, alhora que les advocacions eren definitivament establertes.
Aquesta capella va ser construïda en substitució de l'ermita de la mateixa advocació que estava situada una mica més amunt i que va ser aterrada durant la guerra del Francès. Solia residir-hi l'ermità més jove dels que s'aplegaven al massís
