Rec

Carme

La primera menció coneguda del Rec de Carme és de l'any 1214, quan Ramon de Claramunt donà llicència per l'establiment d'un molí fariner, tot i que es pensa que els orígens d'aquesta infraestructura hidràulica poden ser anteriors.
El 1790, en resposta a l'estat de de les aigües i les seves infraestructures de les diverses poblacions, en els qüestionaris de Francisco de Zamora el poble de Carme declara: "El agua que se bebe en este lugar es de muchas fuentes que la circundan abundantemente, y como el agua que va a los molinos y fábricas de papel pasan por una assequia por el arrabal y por el pueblo, allí abreban y laban sus ropas con facilidad". Efectivament, el rec de Carme no només donava força motriu als molins paperers, bataners i fariners, sinó que era també de gran utilitat per rentar la llana, tenyir-la i batanar-la, així com per rentar la roba domèstica, per regar els horts (bona part de la població està encara rodejada per un gran nombre de petits horts), per refredar els alambins de les fassines d'aiguardent, per amarar la calç viva, per rentat els cups i botes, per moure els trulls de moldre olives, etc. Tot plegat quedà detallat en una concòrdia notarial feta l'any 1775 (Llibre de la Concòrdia de les Aigues del poble de Carme). L'arribada de l'electricitat a Carme l'any 1919 relegà el rec a un segon plà, ja que la nova energia es va mostrar més adient alhora de fer augmentar la producció dels molins paperers.
Durant 2009 es va arranjar part del rec en el seu recorregut urbà per Carme, de manera que el seu mur de contenció ara serveix també de pas per als vianants. Des de feia uns quants anys, a la zona propera a les Flors, el rec tenia uns deu metres del seu recorregut en perill d'esfondrament perquè l'aigua del mateix rec s'havia endut la terra de sota. Dins la mateixa actuació es va fer també la neteja d'aquells trossos de rec que acumulaven pedres, sediment i brutícia que impedien que l'aigua arribés al poble amb tota la seva capacitat.