Penya del Moro

Sant Just Desvern

El poblat ibèric de la Penya del Moro, situat a Sant Just Desvern, és un dels assentaments laietans més importants del Baix Llobregat. El seu emplaçament, a 275 m. d’altitud, li proporcionava una posició estratègica per controlar el delta del Llobregat i la plana de Barcelona. Això permetia als seus habitants una defensa natural i el control visual de rutes comercials importants, fet que va convertir el poblat en un nucli rellevant de l’àrea.

El poblat està dividit en dues zones principals: el sector nord-oriental i el sud-oest. En el primer sector, l’estructura arquitectònica es desplega en dues plataformes principals d'habitatge, formant terrasses a les quals s’adaptaven les construccions per aprofitar la topografia irregular del terreny. El sector sud presenta una ocupació més dispersa, amb menys densitat d’estructures, probablement per ser zones destinades a activitats específiques, com la ramaderia o l’emmagatzematge.

Els habitatges del poblat són de forma rectangular i es construeixen amb murs de pedra seca. Aquestes cases, amb sòls de terra compactada, són senzilles i responen a una organització típica de la cultura ibèrica, amb poques estances diferenciades. Es creu que els murs estaven recoberts amb una barreja de fang i argila, i que el sostre era de fusta, recobert de canyes o fang per mantenir l’aïllament. En aquestes habitacions s’han trobat llars de foc centrals, formades per pedres i fragments de ceràmica que servien per estabilitzar el foc. Aquestes llars eren fonamentals, no només com a centre de vida domèstica, sinó també com a punts rituals amb ofrenes simbòliques de petxines i altres elements naturals, que denoten la seva importància cultural i espiritual per als habitants del poblat​​.

Els carrers del poblat són discontinus i s’adapten a les irregularitats del terreny. Aquests camins no només facilitaven la circulació, sinó que tenien altres funcions, com el drenatge de les aigües pluvials i la recollida de deixalles domèstiques, que s’acumulaven en aquests espais exteriors. En alguns sectors, els carrers es feien més amplis per permetre zones de pas compartit o espais oberts per activitats comunitàries. En la part més escarpada del terreny, es construïen terrasses suportades per murs de contenció per mantenir l’estabilitat de les cases i evitar esllavissades de terra.

Les excavacions han trobat pocs indicis d’estructures defensives en el poblat, cosa que suggereix que el turó proporcionava una protecció natural suficient. Això, unit a la falta d’armament, fa pensar que es tractava d’un assentament amb una relativa seguretat o, potser, amb aliances que li garantien certa protecció contra possibles enemics.

Els elements arquitectònics de la Penya del Moro evidencien una organització social basada en famílies extenses, on els habitatges s’agrupaven en blocs o illes allargades. Aquesta distribució respon a un urbanisme flexible, que no seguia un pla ortogonal com el de les ciutats romanes, sinó que s’adaptava al paisatge i les necessitats domèstiques de cada unitat familiar. L’interior de les habitacions incloïa espais per emmagatzemar aliments, probablement en contenidors de ceràmica o sitges petites. També s’han trobat molins de pedra utilitzats per a la mòlta de cereals, element que indica una activitat agrícola autònoma, complementada pel comerç de productes amb altres pobles mediterranis.

Aquestes estructures i disposició urbana revelen un model d’assentament autosuficient però connectat amb el comerç exterior, i demostren que els habitants de la Penya del Moro tenien un sistema de vida organitzat, basat en el treball comunitari i el suport mutu.

Les troballes arqueològiques de la Penya del Moro són variades i significatives, i ens permeten conèixer tant la vida quotidiana com els costums i creences dels habitants d’aquest poblat laietà. D’entre les més destacades, la ceràmica ocupa un lloc central. S’han trobat àmfores d’origen fenici, greco-púnic i massaliota, que servien per emmagatzemar i transportar oli, vi i altres productes. Aquestes peces demostren que el poblat mantenia una xarxa comercial activa amb altres cultures mediterrànies, reforçant així la hipòtesi que el delta del Llobregat era una ruta d’intercanvi important en aquella època.

A més de la ceràmica d’importació, les ceràmiques grises locals són també destacables, amb decoracions geomètriques característiques de la cultura laietana. Aquestes peces inclouen vaixella i estris de diferents mides que eren emprats en la vida diària. També s’han trobat vaixelles de luxe d’importació àtica, amb vernís negre, que els habitants del poblat probablement reservaven per a cerimònies especials o per mostrar estatus social.

Un dels elements més fascinants són les ofrenes d’animals, com cabres i ovelles, enterrats sota els murs de les cases. Aquestes troballes suggereixen la pràctica de rituals fundacionals, on s’enterraven animals per protegir la casa i la família que hi vivia. Les ofrenes simbolitzaven la protecció espiritual de l’espai domèstic i la connexió amb les divinitats protectores de la llar​​.

Altres objectes significatius inclouen ornaments de bronze, com fíbules, braçalets i penjolls. Les fíbules eren essencials per a la indumentària i se n’han trobat en diverses formes i estils, cosa que revela un gust pels ornaments personals i, potser, una jerarquia social basada en l’aparença. Aquests objectes també podrien haver tingut un simbolisme espiritual.

La troballa d'una làmina de plom amb inscripcions en alfabet ibèric és especialment rellevant. Aquesta inscripció mostra que alguns habitants tenien coneixements d’escriptura, probablement utilitzats en transaccions comercials o pactes. Aquesta presència d’escriptura indica un nivell avançat de sofisticació cultural, que denota interacció amb cultures més literades i amb sistemes d’escriptura propis.

Finalment, les fusaioles i pondera trobades suggereixen que la producció tèxtil era una activitat important al poblat. Aquestes peces es feien servir per filar llana o altres fibres, i mostren l’existència d’una indústria domèstica de tèxtils que era essencial en la vida dels laietans. A més, els molins de pedra i les sitges trobades al jaciment demostren que la Penya del Moro era autosuficient en la producció agrícola i tenia una economia orientada tant a l’intercanvi com a l’autoconsum.