Es tracta de dues melodies tradicionals, que a diverses zones sempre s'han cantat encadenades l'una darrere l'altre. Es recollida a L'Esquirol i a Sau. La lletra és tal i com segueix:
Les muntanyes de Canigó
són fresques i regalades,
més a més ara l'istiu
que les aigues són gelades,
que les aigues són gelades.
Tres mesos m'hi sóm estat
sens veure persona nada
sinós un rossinyolet
que a l'eixint del niu ja canta.
Jo d'aquí me n'haig d'anar
que l'enyorament me mata.
...
-I ai marit, para la mà
i parlar-ne amb la posada.
-I amb.e qui enraones, muller,
i amb.e qui enraones ara.
-I amb el mosso del forner
que a veure si pastava.
-No en tinc el llevat posat
ni la farina passada.
-Tú mosso, vés al molí,
tu minyona, a buscar l'aigua.
Tu marit, que ets el més vei,
te n'aniràs a la caçada:
no en fa mai de bon caçar
com ara a la matinada
que el conill té el pel rosat
i la perdiu e.hi té l'ala.
-Quina te'n penses muller,
quina te n'has pensat ara?
Pensaves menjar conill,
n'hauràs de menjar arengada!
-I et voldria, a tu marit,
i a dintre un paier de paia:
foc per tots quatre cantons
i un bon vent de tramuntana.
I et voldria, a tu marit,
i a dintre un paier de paia.
