Monestir de Sant Llorenç del Munt

Matadepera

Tot i que les recerques arqueològiques i les troballes fortuïtes han documentat assentaments humans en varis indrets de la muntanya, d’època neolítica i Bronze, (Cova de les Ànimes, Cova del Frare, Cova Simanya), les campanyes dutes a terme, concretament en la zona del monestir han permès documentar vestigis ibers i d’època romana, que podrien haver estat més o menys estables i podrien haver constituït l’antecedent d’una primera església, documentada l’any 947, situada en el mateix indret del recinte actual.

Documentació, datada entre els anys 947 i 957, fan referència esent de l’església de Sant Llorenç i de les seves capelles o altars dedicats a Santa Maria i a Sant Miquel, amb els seus servientes, als quals, de vegades, des de l’any 972, s’afegeix la domum Sancti Stephani cuius basílica sita est in monte Sancti Laurentii, que es refereix a la que més tard seria sant Esteve de la Vall, a Can Pobla. Això originà el dubte de si inicialment hi havia petites capelles o  eremitoris.

L’any 975, el comte Borrell II, ven els dominis al monestir de Sant Cugat del Vallès, que a partir de llavors hi establirà la regla benedictina. La seva comunitat quedarà doncs, lligada als interessos feudals de Sant Cugat. Per tant, entre el 975 i el 985, es podria documentar una primera fundació del monestir. Fundació que quedaria estroncada amb la ràtzia d’Al-Mansur el 985, que tindria com a conseqüència la mort de l’abat Joan i dotze monjos que s’havien refugiat a la ciutat de Barcelona. Però se salva la part de la comunitat que restà al cim de la Mola.

La fundació definitiva s’ha de datar a l’any 1013, quan torna al domini de la casa comtal de Barcelona. El comte Borrell, Ermessenda i el canonge Longobard hi estableixen una abadia independent, que arribarà a tenir una comunitat formada per tretze monjos.

Entre els anys 1020 i 1071, Odeguer, abat del cenobi, consolida el patrimoni, enriquit a partir de les donacions de la casa comtal de Barcelona. Durant aquest període es construeix l’actual església, que Pere Berenguer, bisbe de Barcelona, consagra el 24 de juny de l’any 1064.

L’any 1088, el monestir amb les terres passen a dependre de l’abadia de Sant Ponç de Tomeres (Llenguadoc). Deu anys després però, retornen al monestir de Sant Cugat.

L’any 1228 l’abat de Sant Cugat visita el monestir, visites que se succeiran fins ben entrat el segle XV.

L’any 1298 s’esmenta l’existència d’una  infermeria i d’una sala de treball amb la teulada en mal estat.

A finals del segle XIV, degut a la crisi general i les condicions de vida en aquest indret, la hisenda monacal se’n ressent, disminueix el nombre de monjos i els documents deixen constància de l’absència d’abat, entre els anys 1437 i el 1487.

Entre els anys 1555 i 1596, una concessió del llavors governador del regne d’Aragó (futur rei Felip II), a l’abat Pere de Santjoan permet fer-hi obres, construint una hostatgeria. Les intervencions arqueològiques han evidenciat, en el sector de l’església un nou paviment de cairons i una ampliació del presbiteri, i al sud-est, una ampliació amb una cisterna retallada  a la roca, coberta amb volta.

L’any 1608 mor el darrer abat, Francesc Olivó d’Alvèrnia. Les possessions i l’administració del monestir passen a mans de la Congregació Claustral Tarraconensa fins que l’abadia perd l’essència de la vida monàstica fins al seu desmembrament, l’any 1804.

Francisco de Zamora, fa una visita al monestir l’any 1786, del qual escriu l’estat de ruïna de l’indret, assenyalant que només queda intacta l’edifici de culte.

L’any 1809 les tropes franceses saquegen el cenobi, pensant trobar-hi grans tresors. Després del seu pas pel monestir, l’indret resta a l’abandó fins l’any 1869, en que el capellà ecònom de Sant Llorenç Savall, Antoni Vergés i Mirassó, efectua una important restauració que permetrà obrir l’església al culte. També es reconstrueixen les dependències monacals donant una aparença semblant a la que es pot veure actualment.

L’any 1931 el govern de la República declara el monestir monument nacional. Un segon projecte elaborat l’any 1932 per Nicolau Maria Rubió i Tudurí hauria de permetre a la Generalitat de Catalunya la creació del Parc de Sant Llorenç del Munt. Però durant aquest temps, arriba la Guerra Civil (1936-1939) i novament pateix un espoli i el projecte queda arraconat.

L’any 1940, l’església s’obre al culte, tot i que sense ningú que hi visqui en permanència i faci el manteniment. El conjunt s’anirà malmetent progressivament. Vuit anys després, es crea l’Associació d’Amics de la Muntanya. Sota l’empenta de l’arquitecte Josep Maria Ros i Vila, durant el 1948 i fins el 1950 s’hi fan millores, consistents en la conversió d’una part de l’edifici en hostal i en refugi pels muntanyencs. D’aquesta època daten la totalitat de paviments de lloses de pedra del menjador i de cairons de terra cuita a les habitacions i, passadís localitzades durant els treballs arqueològics.

Entre els anys 1961 i 1975 el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, posteriorment anomenat Servei del Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL), de la Diputació de Barcelona efectuarà un seguit d’intervencions dirigides per l’arquitecte Camil Pallàs. Consistiren en una intervenció als teulats i campanar a més d’un repicat i neteja del morter de calç de la totalitat de les parets deixant la pedra vista. Al pis superior de la torre, es construí una habitació destinada al guarda i una passarel·la que emvolta el cimbori. L’any 1979 s’hi efectuaren petites reparacions.

L’any 1963 la Diputació de Barcelona aprovà el Plan Provincial de Urbanismo amb el projecte de crear un parc natural que no es dugué a terme per manca de diners. L’any 1973 el Ministerio de la Vivienda adquireix un 85% de la totalitat del parc, que acaba cedint a la Diputació de Barcelona. Sis anys després es crea la Coordinadora de Salvaguarda del Massís de Sant Llorenç del Munt degut a la forta especulació urbanística. Finalment l’octubre de 1982 s’aprova el Pla Especial del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, que hauria de permetre la recuperació del patrimoni arquitectònic. El 9 de setembre de 1983 adquireix el monestir i les terres que formaven part de l’antic cenobi. Sota l’aixopluc de l’SPAL l’any 1985 es projecta la restauració del conjunt en tres fases.